A Manolo li encanta representar el paper que no el vol ningú...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

A Manolo li encanta representar el paper que no el vol ningú. Sempre que l'he vist en actes públics, s'està quiet i silenciós en un racó, amb la burilla en una mà i l'altre a la butxaca. Cellajunt, els ulls inquisitius i quasi durs, les espatlles una mica enlairades, els llavis ferrenyament premuts, un inici de papada i unes patilles que li donen un aire de bandoler retirat. Però, malgrat la seva aparent misantropia, d'aquest jugar al solitari o a l'outsider, Manolo Vázquez és un gran tímid i un extraordinari sentimental. Manolo no renega de les seves vergonyes: les llença a l'aire i juga amb elles al joc de la veritat. En aquest aspecte, n'hi ha ben pocs com ell. Les seves novel·les, les seves poesies, tota la seva obra, en fi, de creació literària no és res més que una innata falta de pudor, heretada, potser, en un dels barris més descarnats i impúdics de Barcelona. I no em refereixo, és clar, a l'impudor dels de la petita burgesia, aquest impudor piconat a base d'educacions malsanes  i obscenament ridícules, sinó a l'impudor dels pobres, dels pudents, dels que no tenen res a amagar. Manolo Vázquez ha begut de les seves llagues, de les seves xafarderies, dels seus contes,  de la falsedat plena de lluentons que engendrà la misèria de la postguerra. Manolo, sentimental i crític alhora, ha furgat en tot allò que hi ha darrera dels lluentons, rere els mites d'un poble que tractava, inconscient en la seva desesperació, de sobreviure. Manolo Vázquez també degué somniar en el seu dia en el pa blanc, l'oli d'oliva, el bistec de cent grams, el pernil bo i el tall d'una bona tela.. Degué pensar, també, que en el món no hi ha res com el diner, la salut i l'amor, tal com diu la cançó. Manolo, després d'una educació universitària i de trobar-se a si mateix col·lectivament en el marxisme, elaborà La crónica sentimental de España, la crònica del silenci i de l'ombra.