Un dia seré mort...


Indret:Cementiri
Municipi:Roda de Ter
Comarca:Osona

Aquest poema està presidit per la presència de la tarda. Una hora en què el dia s'encamina cap a la posta. Si establim un paral·lelisme entre la tarda i el temps de la vida d'una persona, n'equivaldria l'arribada a la maduresa, a la senectut. De fet, és l'hora blava, de la reflexió, de la serenor... És així que el poeta vaticina com serà tot en aquesta hora que ell tant estimava, quan serà mort. Ell es farà present gràcies al principi del panteisme, creença en què res no mor i tot reviu en algun espai, en tota la matèria. L'espurna de transformació es fa present en la manifestació de tot tipus de vida (la pau dels camins que ell estimava, els ocells que l'alegraven, l'aire que l'acollia amical, els homes innominats, la dona que el besarà en l'esperit, la música en qualsevol tonada... o potser en els seus versos, allò que de més immortal deixarà el poeta. I serà així, llegint aquest poema davant la seva tomba que "Res no mor i tot torna i es transforma". És el prodigi i l'encant de la tarda que pot fer-nos perdurables més enllà de la mort física.

testing image

Un dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels camins
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l'aire
quietament amic,
i en el pas d'aquells homes
que desconec i estimo.
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en els ulls de la dona
que s'apropa i em besa,
en la música antiga
de qualsevol tonada,
o encara, en un objecte,
el més íntim i clar,
o potser en els meus versos.
Digueu-me quin prodigi
fa la tarda tan dolça
i tan intensa alhora,
i a quin prat o quin núvol
he d'adscriure el meu goig,
perquè em sé perdurable
en les coses que em volten,
i sé que algú, en el temps,
servarà el meu record.