A l'embocar el Pedró, comprengué pels cruixits...


Obra:Episodis populars catalans (p. 104-106)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

A l'embocar el Pedró, comprengué pels cruixits d'unes sabates que s'acostava tropa, i s'encauà pels carrerons de la dreta... Pensava en sa mare i en sa cosina, sa futura muller, i el cor l'emmenava vers el carrer de la Cera, on s'escaurien ambdues... Si tot ja era perdut!... Bé es veia prou!

A l'endinsar-se pel carreró sentí que l'anomenaven.

—On aneu, Quicu, per aquests mons de Déu? Vegé una porta mig oberta i es ficà a dintre. Encara no era ben closa que ja les bales d'una descàrrega hi assenyalaven son blanco.

—¿No veieu que pel carrer d'en Botella se les peguen amb una fúria de cent mil dimonis? —esclatà el botiguer, un dels socis de «La Idea», tot empentant en Quicu vers la cuina—. Anem, seieu... Reposeu-hi una estona... Veurem això en què para.

La dona del botiguer se contemplava en Quicu amb una ràbia que se l'enduia.

—També és dels teus?... També es dels teus? —re­mugà per fi, dirigint-se al seu home.

En Quicu s'hi decantà, esguardant-la amb enternits ulls, com demanant-li indulgència, i la dona, compa­deguda per sa situació, afegí amb magnanimitat postissa:

—Mentre no ens comprometi!... Mentre no ens com­prometi!... Tenen tan males puces, los sorges!

Pel carrer de la Botella el foc anava creixent i estenent-se fins als encontorns de Sant Pau.

—Bé s'ho podien haver guardat per un altre dia! —botzinà la dona, entenent-ho.

I com si a n'en Quicu li pogués interessar, li descrigué peça per peça, des de les sabates de xarol a la gorra amb galo d'or, lo trajo que havia fet fer a son hereu per anar a beneir lo ram, afegint-hi:

—Després de tant gasto, afiguri's!

—Mira't, d'aquí a diumenge, si Déu vol... —reprengué son home, conformant-la.

Passada una estona, en Quicu s'acostà a la porta. Es­coltà, obrí un xic la fulla, tragué el cap al carrer... No s'havia enganyat... Parava el xàfec. Eixí al carrer, se despedí del matrimoni i s'aventurà pel barri. Lo «¿Quién vive?» d'un sentinella va deturar-lo.

—Que on anava?... Al carrer de la Cera.

¿Para qué?

—Per una llevadora.

¡Atrás! En la calle de la Cera hay un fuego. Reculà, ressortí mes vall i s'hi embocà sens reparo. Pel cantó no hi havia ningú... S'amorrà a l'androna d'una casa i... res. A pocs passos, una barricada mig desfeta... Més enllà, bultos..., bultos grossos..., altres barricades, potser... Com que los fanals eren apagats!

Pensà en sa mare, i tirà avant... Un brunzeig de bala eixida d'aquell embull d'ombres li fregà les orelles.

—Alto!... Sóc paisà! —esclafí, més arrambat que mai contra una porta.

Tragué el braç, l'espatlla aprés, aventurà mig cos tot seguit, s'hi arriscà tot d'una tirant al dret i, ja alçant la barricada, entengué que l'anomenaven.

Era en Segimon, son padrí polític, lo de les vetes.

—Apa, Quicu, apressa-t'hi, que els sorges ja tornen. Travessà el mur en Quicu, s'ajaçà darrera les llambordes, esbufegant de temps en temps i estirant-s'hi de braços, i explicà a n'en Segimon i demés companys, apareguts allí com a fantasmes, la crítica situació de Gràcia.