12 de setembre de 1920


Obra:Cabaret Pompeya (p. 86-88)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

12 de setembre de 1920

 

Aquell diumenge plovia intensament sobre Barcelona, sobre el Paral·lel i sobre el Pompeya. L'edificació del music-hall era tan precària com qualsevol dels magatzems del port proper i l'estrèpit del diluvi traspassava sostre i parets, i era perfectament audi­ble fins i tot des de l'orquestra en la qual el pare tocava el bandoneó amb la mirada fixa en els ulls tristos de l'Aurorita.

Ella estava cantant «Aquel maldito tango» amb veu aguda i cursi.

«...Fui entonces en la cocaína / mi consuelo a buscar...».

La gent que entrava al local ho feia precipitadament, encongida, evitant la pluja de l'exterior. Tancava paraigües i es desprenia de gavardines xopes. Reien alleujats, com si acabessin de sortir d'alguna mena d'infern per entrar en un paradís.

El pare recordava els ulls sobtadament desorbitats de la cantant i la boca que es va paralitzar en forma de o quan estava dient «...tango que mata y que domina...» quan l'Aurorita va distingir el fum que sortia de sota de la gorra abandonada sobre una de les cadires. Ho va veure al mateix temps que l'home de la taula del costat, que, sorprès per «l'olor de draps cremats», va aixecar la gorra i va descobrir la bomba fumejant que s'hi amagava. Es va interrompre el tango en sec, «maldito sea el tango aquel!», i l'orquestra va continuar inconscient, per inèrcia, acompanyant el que de sobte va ser un crit esborronador.

El pare encara va tenir temps de preguntar-se què li passava, a l'Aurorita, per què desafinava d'aquella manera en el moment en què acostumava a lluir-se més, i va comprendre a l'instant que alguna cosa terrible estava a punt de succeir quan va veure com la cantant queia de bocaterrosa i ocultava el seu rostre entre les mans. A continuació, el món va esclatar en mil trossos.

Aquesta és la sensació que produeix una bomba. Tens davant dels ulls una realitat de persones felices i un decorat endreçat i lògic on cada objecte ocupa el lloc que li correspon, i de sobte, un llampec encegador et fa parpellejar i un tro instantani i fugaç et tapona les orelles com si una daga t'hi entrés alhora que una calamarsada embogida de pedres i enderrocs cau sobre teu com un diluvi, i el segon següent, en sortir del parpelleig, el món ja es completament diferent. S'han apagat els llums, s'han aturat els rellotges a les dotze i divuit de la nit. La foscor i un xiulet inhumà a les orelles et situen en un món desconegut i aterridor. I, quan algú agafa llums d'oli i llumins, i pots començar a veure i sentir quelcom descriptible, el fum i la por posen als ulls llàgrimes que desdibuixen tot el que conté la vista. I tot es caos i destrucció, desordre, dolor, sis persones esquarterades, divuit sagnant i udolant, un món de taules de cap per avall i cadires estellades, el terra sembrat de miralls diminuts de la bola del sostre, tot il·lògic i inadmissible.

—I els ballarins? —vaig preguntar. El pare va interrompre el relat i va titubejar.

—No, no n'hi havia, de ballarins, en aquell moment. No recordo que hi hagués ballarins. L'Aurora estava sola a l'escenari.

Alguna vegada, al llarg de la meva vida, en reunions familiars o a partir d'alguna imatge apareguda al televisor, el pare havia explicat alguna cosa d'una bomba que havia caigut a prop seu, però, fins en aquell moment, jo ho tenia oblidat, confós entre moltes altres anècdotes de la guerra civil o de la Segona Guerra Mundial que mai vaig acabar de creure del tot. Quan m'ho relatava, aquell dia de finals del 1975, en una terrassa de la Rambla, lluny de la mare, vaig comprendre que mai m'havia resultat convincent, aquell incident insuls i inofensiu com un petard de revetlla, perquè hi faltaven detalls i passió. Hi faltava l'Aurorita, a qui el pare mai no va esmentar davant de la mare. Hi faltava la por pel que pogués haver-li passat, a la seva adorada Aurora. Aquest era el detall essencial, i aquesta carència desvirtuava absolutament la bomba del Pompeya: perquè l'espant de la seva bomba del Pompeya va ser l'angoixa pel que li hagués pogut succeir, a ella, i alhora, l'alleugeriment va sobrevenir quan va saltar dalt de l'escenari i la va abraçar i va poder comprovar que estava il·lesa. Si l'Aurorita no havia patit cap mal, no havia passat res, tot estava bé, el món tornava a estar en ordre.

Després, va venir l'horror davant dels morts, dels ferits, de la sala destrossada, dels crits, dels tolls de sang, però, com deia el pare, si tu ets fora de perill i els teus éssers estimats són fora de perill —«ja sé que és terrible dir-ho, molt egoista i inhumà», deia amb una certa llàstima, potser remordiments—, al final resulta que tot està bé.