El Pompeia era a la cantonada del carrer Nou amb el Paral·lel...


Obra:Barcelona era una festa (p. 103-104)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El Pompeia era a la cantonada del carrer Nou amb el Paral·lel. A l'escenari se succeïen cupletistes picaresques i flamenques, gèneres peculiars del tronat music-hall local. Persones, el mal de les quals no volia soroll, veien l'espectacle des de les encofurnades llotges, amb l'amable companyia de les «artistes» sotmeses al règim de l'alterne, que consistia a fer consumir el màxim de xampany a la parròquia. Mentrestant, la concurrència del pati de butaques la integraven majoritàriament obrers i dependents, a part d'algun vell verd assegut a primera fila.

Doncs bé, en aquesta democràtica platea, concretament en una butaca de la darrera fila, el diumenge dia 12 de setembre de 1920, quan s'acabava la funció de nit (el rellotge de la sala va restar paralitzat a les 12 hores 18 minuts), va ex­plotar una bomba. El pànic s'emparà del públic. Parets esbotzades, seients fets miques, un núvol de pols, tothom corrent al carrer... Al carrer, on, per cert, plovia a bots i barrals. Consta la circumstància meteorològica gràcies a un pudibund matrimoni, dissortadament comptat entre els ferits, que en un «aclariment» en els periòdics puntualitzà que s'havia refugiat al Pompeia per lliurar-se del temporal.

Posats a recomptar, l'artefacte havia causat cinc morts i al voltant d'una dotzena de ferits. L'enterrament de tres dels extints, el dia 16, originà una multitudinària manifestació. Havia parat la industria i tancat el comerç. Contrariant les disposicions governatives, la gent volgué que la comi­tiva, sortida del Clínic, passés per la Rambla, enfilés el carrer Nou i s'aturés uns moments davant el Pompeia, on l'orquestra de la casa va tocar una música funeral. L'atmosfera apareixia saturada d'electricitat, i feia témer la descàrrega d'un moment a l'altre. Era com si Barcelona, davant de l'absurditat del crim, de la seva gratuïtat, prengués sobtada consciència del seu infortuni i reaccionés amb ira. Les autoritats que presidien el dol, una mica esverades, optaren per acomiadar-se davant la Virreina, i deixaren que la comi­tiva continués Rambla avall.