L'antic Cafè Español feia honor a Barcelona...


Autor:Sempronio
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

L'antic Cafè Español feia honor a Barcelona, a idèntic títol que la Sagrada Família o bé que el monument a Colom. Jo hi acompanyava els forasters, que restaven bocabadats davant aquell formiguer humà. A l'estiu, seure a la seva terrassa comportava un espectacle de primer ordre. En un quart vèieu transitar per la vorera, arran de taules, milers de persones. I quines persones! Un mostrari, un aiguabarreig de forasters recent arribats de les terres del sud, de soldats francs de servei, de cupletistes i llurs mares, de gitanos, de sablistes, de lerrouxistes, d'anarquistes, ultra una gernació humil, sense particular definició, veïna del Districte cinquè i del Poble Sec, que tenia per entreteniment donar un volt pel Paral·lel.

I el senyor Pepet, amo del Cafè Español, deia, amb ufana, que amb tants d'aldarulls com havia conegut Barcelona, mai no li havien trencat un vidre. Don Josep Carabén, el senyor Pepet, tenia del seu establiment un concepte de no man's land, de terra neutral. Individus de les més oposades condicions socials i de les més enfrontades tendències polítiques freqüentaven la casa. L'amo feia a tothom la mateixa bona cara. I com que no tenia un no per a ningú, al cap del mes satisfeia les més contradictòries quotes de soci.

—Vostè sap? Per compromís... —s'excusava davant els amics íntims que li veien pagar el rebut d'un ateneu llibertari al cap de mitja hora d'haver fet efectiva la mensualitat d'una entitat regionalista.

«Per compromís», el senyor Carabén va passar-se la vida sembrant el bé. El taulell del Cafè Español era la sucursal de les Germanetes dels Pobres. L'amo treia la cara per tot: la fiança d'una màquina de cosir, els lloguers anticipats, l'aval per a una col·locació... La mà del senyor Pepet no parava de ficar-se a la caixa. A tot estirar, acompanyant el préstec, es permetia una tímida advertència:

—Li prego que no quedi malament, i perdoni que li parli així. Però, estic tan castigat!

Convençut de la bondat humana, creient habitar una Arcàdia, mai no va tancar el seu establiment. El Cafè Español no tenia portes. Enclavat al llindar de la brivalla, romania sempre obert, talment fos la perllongació del carrer. Per això cap més lloc l'avantatjà en popularitat.