El cafè Espanyol s'enduia més de mitja illa de...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El cafè Espanyol s'enduia més de mitja illa de la banda del carrer del Marquès del Duero; es permetia el luxe d'anar de bracet amb el teatre i sortia, pel darrera, al carrer de l'Abat Zafont. En aquesta banda hi havia els billars. A l'hivern sempre era ple de gent, i a l'estiu encara més, perquè s'hi afegia la que feia beguda a les taules arrenglerades a la terrassa. I n'hi havia un sens fi.

Comandava l'embarcació el senyor Josep Carabén, home complimentós i amable, gras i patriarcal. Proveït d'una barba apostòlica, negra com el carbó, el vèieu, tarda i nit, oficiant solemnement darrera el taulell. Situat estratègicament entremig de dues muntanyes de terrossos de sucre, contemplava l'anar i venir dels parroquians, el tragí aqueferat dels cambrers, amb llur gec d'alpaca cenyit al cos i el tovalló blanc penjat al braç esquerre, les safates plenes de tasses, de copes i d'ampolles... Tot ho esguardava a través de les seves ulleres notarials, en el vidre de les quals esclatava de tant en tant, en moure's, un llampec de plata. La parròquia, que era menestral, se sentia gronxada, com una criatu­ra en un bressol, per la música que gemegava el piano de cua que manipulava un senyor de mitja edat, d'aspecte romàntic, una mica rebregat i amb un rictus de cansament als llavis. Era el senyor Vilalta, músic notable, amb ànima de pianista de cafè, i encara de to popular. Tocava el piano allà per tal de guanyar-se les garrotes, i obsequiava els parroquians de la casa amb retallons de sarsueles i balls de moda. De tant en tant, però, se sentia artista i executava una simfonia de Beethoven, que aquell auditori devia trobar cansada. «Aquesta mú­sica —devien pensar—, deu ésser molt bona, perquè la toca el senyor Vilalta, que es tot un artista, però...» Entre peça i peça li plaïa de barrejar-se amb els parroquians, de tots els quals era conegut si no amic, i donar-los o que li donessin una mica de conversa. Molts cops, àdhuc, el convidaven a fer beguda, i ell acceptava complagut. El senyor Carabén, la figura espaiosa del qual es veia repetida, d'esquena, al mirall enorme que tenia al seu darrera, vist d'un tros lluny semblava una estàtua faraònica. El taulell darrera del qual estava aposentat feia l'efecte d'un altar...