Aixís emprengueren via pendent moltes hores per a arribar a Munts...


Obra:Vigatans i botiflers (p. 47-49)
Comarca:Osona

En aquest santuari alterós del Lluçanès passa un dels primers episodis de la novel·la Vigatans i botiflers, de Maria de Bell-lloc, pseudònim de Maria del Pilar Maspons i Labrós (Barcelona, 1841-1907). L'acció, emmarcada en plena guerra de Successió, s'inicia amb el periple de Guillem, un jove austriacista de Vidrà, que vol arribar a Barcelona. Es troba amb una colla de botiflers que el condueixen fins als Munts amb l'excusa de seguir unes dones sospitoses que porten uns papers que segons em Met poden tenir interès polític.

Qualsevol punt que domini l'horitzó d'Osona o del Lluçanès és el lloc indicat per llegir dos fragments de Visions de Catalunya, de Joan Santamaria (Lleida, 1887 - Barcelona, 1955), en què hi descriu la seva visita al santuari, a la segona dècada del segle XX.

testing image

Aixís emprengueren via perdent moltes hores per a arribar a Munts, doncs tenien que cercar totes les marrades per raó dels animals. En Met parlava pels colzes i en Jeroni li feia bona xica de companyia; en Carlets caminava trist i callat com tenia per costum; i en Guillem, perquè no li vinguessen ganes de respondre a tot lo mal que deien dels vigatans, anava un xic adelantat xiulant i cantant i donant tot sovint varasses a les mules perquè anessen més de pressa.

Amb un raig de sol que estavellava, arribaren a Munts.

-Ermitana -cridà en Met abans d'entrar-hi-, veieu què és lo que ens podeu donar, que venim amb gran talent.

-Ai, bon home!, ben poca cosa tinc; entre pobres que som i que el poc que tenim nos ho prenen, no sé pas si tindré res per a donar-vos.

-I qui vos ho pren?

-Qui ha de ser! Aqueixes tropes que van i vénen i li fan traure a un lo que té i lo que no té: dies hi ha hagut que em só quedat sense ni una molla de pa a casa, i això que era pa d'aglans que Déu ne dó, al que no crec que hi estessen acostumats los que me'l vingueren a cercar.

L'ermitana entrà dins i en Jeroni, atansant-se a en Met, li preguntà:

-Voldries dir-me per què ens has dut aquí?

-No saps que jo quan faig les coses -respongué en Met- ja sé per què les faig? Mira, he sapigut que les dels papers se dirigien per aquestos encontorns, i com que aquesta muntanya és molt alta i domina molta terra i jo tinc la vista molt fina, no se'm podran escapar. I ja saps que tindrem bona paga.

-Però, com ho has sapigut?

-Que et penses que dormo? Sempre vos penseu tots plegats que el vi em fa mal, que haig de dormir o que totes les raons que moc són perquè no sé lo que em pesco. Res d'això: jo ja sé tot per què ho faig i en quant al vi, som antics amics perquè em puga fer mal i tinc la clepsa molt forta.

I en dir això es colpejava el front amb lo puny clos i rient amb totes ses forces.

-Sí, però per més que em diguis, no sé a què venia ahir a Montesquiu lo moure aquell esvalot, que amb un xic més nos fas penjar a tots nosaltres.

-No en tenia cap por: ja sabia jo que per aquells volts rondava una columna de cavalleria, que ja els hauria arreglat si ens haguessen provat de fer lo més mínim. Ja saps que ells sempre perden: que el qui rep és un vigatà?, amb una multa d'uns quants sous, n'eixim; ells, que proven de tocar-nos un sol fil de la roba, paguen amb la pell. La llei del més fort! Jo vaig conèixer ahir a Montesquiu los partidaris de l'Arxiduc...

-Que eren tots -va interrompre en Jeroni.

-Sia lo que vulla -seguí en Met-, ja saps que ens paguen bé quan esbrinem les opinions dels pobles; si els succeeix res de mal als de Montesquiu, ells se'n tenen la culpa. Allí vaig saber lo dels papers i l'opinió d'ells, que alguna cosa em valdrà.

I dit això, en Met donà una empenta a en Guillem, que, un xic més apartat d'ells i al peu del cingle, contemplava extasiat lo magnífic panorama que davant de sos ulls se desplegava. I fent-lo entrar dins la casa:

-Mestressa -digué-, aquí teniu un minyó ben devot, que a ben segur vos comprarà alguna medalla si en teniu per a vendre. I entretant que ens aparieu lo menjar, deixeu-lo que pregui a la Mare de Déu.

En Guillem no va respondre. Mes quan l'ermitana hagué obert la porta de la capella, s'hi ficà i agenollant-se davant la Verge li pregà per la seva mare, de la que més i més se'n recordava com més se n'anava allunyant.

«Pobra mare! -pensava-. Ella ja es creu que si no só a Barcelona poc me'n falta i que, fora de tot perill, ja estic al costat de l'oncle. I tal vegada, lluny de tots, ara comencen mos perills.»

Perquè, ¿què podia voler d'ell en Met si no alguna cosa de mal? O bé el volia vendre com a partidari de Carlos terç, o enganxar-lo a les tropes del d'Anjou o lo que era pitjor, fer-lo anar d'una banda a l'altra en sa companyia espiant als vigatans cosa que no volia fer per res del món.

Trist i apesarat, pregà de tot cor a la Verge que l'apartés de semblant companyia. I, més aconsolat, resolgué fugir dels espies a tota costa.