Durant els primers anys de la nostra estada a Catalunya...


Obra:Jo també sóc catalana (p. 105-106)
Municipi:Vic
Comarca:Osona

testing image

Durant els primers anys de la nostra estada a Catalunya, tot aquell univers màgic s'havia anat perdent amb el temps, massa entusias­mats amb les novetats que vivíem, masses coses no­ves per aprendre. La crida a l'oració del muetzí la substituí el soroll estrident de les campanades de l'església que teníem al costat de casa. La mare continuava resant de la mateixa manera però feia el Ramadà de manera més austera, sense estridències. A poc a poc, els actes transcendentals de la quotidianitat es van anar diluint i ja amb prou feines ens recordàvem de les sures i de l'alfabet àrab. Tota la màgia s'havia esvaït amb el pas de l'Estret.

Un dia el pare va arribar a casa entusiasmat: havien obert una mesquita a Vic. Feia quatre o cinc anys que érem aquí. Vaig imaginar-me un edifici blanc i enorme amb el minaret alt al mig d'aquella ciutat fosca, entre boires. Res més lluny de la realitat. Els pocs musulmans que hi havia per aquí s'havien agrupat i havien llogat un local al carrer de la Ramada, carrer antic de llambordes desnivellades que jo sempre havia pensat que era en homenatge al més sagrat, molt a prop de la catedral. El local devia haver estat utilitzat per a fins comercials, els vidres de la porta havien sigut tapats amb papers d'un color indefinit per fer-lo més acollidor, íntim. És igual, nois, Déu és pertot arreu, això només es un lloc de reunió.

Aviat vam començar a assistir a classes d'Alcorà. Trobava a faltar quelcom entre aquelles quatre parets fredes. Encara que el terra estava cobert de catifes noves, gruixudes com no havien sigut mai les estores de la mesquita del poble, austeres i esfilagarsades. Aquell noi d'ulls ensutjats, barba llarga, recitava les sures amb un accent diferent, quasi desconegut.