La boira encara entelava les finestres altes...


Obra:Jo també sóc catalana (p. 117-119)
Indret:La Calla
Municipi:Vic
Comarca:Osona

testing image

La boira encara entelava les finestres altes del lo­cal de reunió de l'associació de veïns del barri de la Calla i Adjacents, sessió extraordinària. A sobre d'aquella immensa sala hi havia l'escola de dibuix de la Dolors, on la creativitat artística es feia a miques en la còpia de dibuixos d'aneguets i vidres ratllats. Quant temps sense ensumar l'olor de l'aquarel·la, el soroll estrident del punxó contra el vidre cada vegada que algun nen es decidia a fer un mirall. El temps no sol passar per als indrets de la infantesa. Aquell edifici que, en una de les festes del barri, havia albergat cadàvers de papallones, colors brillants de purpurina, amb prou feines es feia servir. Feia anys que la Comissió de Festes havia perdut les ganes de celebrar res, el barri estava massa canviat, massa nouvinguts, desconeguts amb músiques estranyes i vestits de colors estridents.

La sala estava a vessar, tots el nostres veïns hi eren presents: els que ens saludaven cada dia quan anàvem cap a l'escola, els que deien bon any nou i bones festes, els que ens despentinaven de petits, quan encara no els superàvem en alçada. De cadascuna d'aquelles persones en tenia milers de petits records, sempre eren allà sense ben bé ser-hi, una mena d'amics de tota la vida a qui mai no has explicat un secret. Els seus rostres havien anat envellint, cabells blanquinosos.

Jo només me'ls mirava amb mig somriure, trista en descobrir un brot xenòfob al meu estimat barri, entre aquells que ens havien vist créixer, aquells mateixos que deien: vosaltres ja sou d'aquí. El motiu: la possible obertura d'una mesquita al carrer, només faltava aquesta, ara.

Us esguardava de fit a fit per esbrinar si encara em recordàveu. La demagògia del president de l'associació de veïns us instava a firmar contra aquell local que seria «font de conflictes» amb l'Església Evangèlica del principi del carrer i les dues esglésies Catòliques del barri.

—Tots sabem els problemes que porta la religió musulmana arreu del món: només cal que mirem cap als països àrabs i ho veurem. Si no, guaiteu el cas d'Algèria, les morts que hi ha.

Vaig voler parlar, indignada, ferida en un orgull redescobert, sentint-me més musulmana que mai. No eren les paraules el que ferien, era l'estrèpit de tota aquella gent que es barallava per firmar primer, que proclamaven, fanatisme de míting:

—Sí, sí, sí! Que se'n vagin al seu país a fer-hi una mesquita, que si nosaltres anéssim allà segur que no ens deixarien construir-hi una església.