A cinquanta metres a la dreta, hi ha el carrer de la Cadena...


Obra:Les seduccions de Júlia (p. 230-232)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

A cinquanta metres a la dreta, hi ha el carrer de la Cadena, que es diu així per les anelles que tancaven el carrer Hospital fa quatre segles. Aquí mateix va morir assassinat Salvador Seguí, el dirigent obrer a qui deien el Noi del Sucre. Aquest és el nostre restaurant: Casa Leopoldo.

A la Júlia la va sorprendre el local. S'havia imaginat que en Xavier hauria reservat un lloc de disseny barroc i amb espelmes a les taules. Per això s'havia vestit com si anés a l'òpera, amb una faldilla prisada negra i una tore­ra platejada, sobre la qual duia un abric de caixmir, també negre. Les seves sabates de taló no comptaven amb la superfície d'aquell carrer de llambordes. I ara es trobava davant una porta pròpia d'una fonda, en un dels carrers mes llòbrecs de la ciutat.

En obrir la porta, però, va trobar-se amb l'amabilitat de la Rosa, la filla del propietari, que els portà al menjador interior, on hi havia molta gent coneguda de la ciutat, cosa que va fer que en Xavier hagués d'anar a saludar dues taules diferents. En una, hi havia un antic traductor de les Nacions Unides convertit en escriptor de moda en companyia d'un conegut crític teatral de ploma càustica, d'un cronista de la ciutat que era autor d'una sèrie de biografies de carrers barcelonins, un no­vel·lista d'èxit i, al mateix temps, gastrònom, i un altre autor de culte que desesperava els seus editors en negar­-se sistemàticament a aparèixer per televisió. En una altra taula hi havia tres dones: una fotògrafa especialitzada en retrats, la directora d'una revista de cine i la Malena. Quan la Malena va veure la Júlia, va fer un crit que va aconseguir que es fes el silenci al menjador. Es van abra­çar i, fluixet, li va dir:

—Veig que m'has fet cas i has arxivat el pesat d'en Santi. Quin tros d'home que t'has adjudicat, només arribar a Barcelona. ¿Saps que em van presentar en Xavier a la recepció que fa l'alcalde a les festes de la Mercè de l'any passat? Està per menjar-se'l. Si no hagués anat acompanyada, aquell dia li hauria tirat la canya.

Quan es van asseure, la Júlia li va dir que entre tanta gent coneguda no podria beure més del compte ni comportar-se com una col·legiala. En Xavier es va disculpar per haver triat el dia en què mitja ciutat havia decidit sopar en aquell local del cor del Raval. Casa Leopoldo era el restaurant on es podia menjar el peix més fresc de la ciutat, però també els plats casolans tal com només els sabien fer algunes àvies que havien estudiat amb Rondisoni abans de la guerra. Les parets havien estat decora­des amb motius taurins per l'afició que hi tenia en Germán, el fill del fundador, i perquè la seva filla va ser casada amb un torero portuguès que va perdre la vida d'una cornada a la Monumental.

En Xavier va encarregar, per començar, una mica de pernil, anxoves, calamars i peixet fregit, acompanyat de pa acabat de sortir del forn, amb tomàquet del Maresme i oli d'oliva arbequina. De segon, escamarlans i gambes de Palamós. I, per acabar, un tortell de cabell d'àngel. Per beure, va demanar una ampolla de Milmanda, un vi blanc que la propietària digué que era el preferit del Rei. Encara li explicà que, en aquelles taules, André Pieyre de Mandiargues havia escrit la millor novel·la que s'ha publicat mai sobre Barcelona, La marge, —feia quaranta anys.