Em veia al meu poble, al costat de la mare...


Obra:Pa negre (p. 91-93)
Municipi:Roda de Ter
Comarca:Osona

A disset anys, Miquel Martí i Pol era un jove molt presumit i molt de missa, ell mateix afirmava: «Era molt de missa aleshores, jo, i n'era de debò, convençut, vull dir; anava a fer la visita al Santíssim, combregava setmanalment i tot el que vulguis, m'ho agafava pel fort, vaja.» Entrà a Acció Catòlica espanyola i freqüentà el local del Centre Parroquial, situat a tocar de l'església de Sant Pere, a la banda dreta, en un edifici avui desaparegut on, entre altres activitats, es feia teatre d'autors catalans i en català, sota l'empara de la parròquia.

A la part exterior de l'edifici actual de la rectoria o en algun espai interior d'on hi havia el Centre Parroquial, hi llegirem un fragment de Defensa sicialiana que narra com s'hi celebraven les misses un cop acabada la guerra ja que les esglésies havien estat cremades, i el poema «Cròniques canten», d'El poble, amb què intenta fer una disecció sociològica de com era la gent de Roda aquells anys.

L'edifici actual és de recent construcció. Quina funció té actualment? És una escola? El dia de la nostra visita el recinte estava tancat.

testing image

Em veia al meu poble, al costat de la mare, el dia que deien que era el més feliç de la vida, al teatre del Centre Parroquial convertit en església, perquè la del poble, una mica més amunt, l'havien cremat els rojos durant la guerra i encara no estava restaurada, tot i que els amos de les fàbriques tèxtils de vora el riu havien donat diners a cabassats per refer-la i fins i tot els n'havien sobrat per pagar un edifici nou a Vic, un seminari que seria dels més grans que s'havien fet mai; però mentre acabaven d'adobar l'església parroquial feien missa i cerimònies al teatre del Centre Parroquial, amb una creu i un sagrat cor immensos, pintats de manera cridanera a la paret del fons de l'escenari, l'altar al mig i els ciris i els capellans repartits a l'entorn com si fos una representació teatral, sense telons ni decorats.

Aquell dia de la meva primera comunió al poble del riu, m'havia posat pantalons llargs per primera vegada. Uns pantalons de golf que m'havien fet, aprofitant-ne uns de llargs que no sé d'on havien tret, perquè el sastre del poble i la tia Enriqueta van entabanar la mare que els pantalons de golf eren la gran moda, un nen no era ben educat ni polit sense pantalons de golf i miraven de convence'ns ensenyant-nos revistes de models d'homes i joves amb vestits de quadres estil Príncep de Gal·les i pantalons de golf. I com que el sastre era amic de la tia Enriqueta i d'aquesta manera els pantalons vells semblarien uns de nous perquè només arribaven a mitja cama i no es veurien gens atrotinats de la part de baix, la mare va accedir sospito que més per l'estalvi que per la moda. Després, passats uns mesos, el mateix sastre i la tia Enriqueta van veure que jo no podia anar amb aquells pantalons pel poble, ni els diumenges, i me'ls van tallar i convertir en pantalons curts amb el camal fins gairebé als genolls. Així doncs, els pantalons llargs de la tia Enriqueta eren els primers pròpiament llargs que portava, és a dir fins a terra, no fins a mig ventre de la cama i cordats com un coll de camisa com els de golf, que semblaven els bombatxos que portaven les noies de la Falange, les Margarides els deien, per desfilar quan feien gimnàstica a les monges.

Al Centre Parroquial del poble de les fàbriques, aquell dia, hi havia una presència invisible, que em semblava que tothom mirava: la del pare presoner, llunyà però present d'alguna manera. La mare s'havia posat un vestit senzill però bonic, estampat de minúscules floretes blaves sobre un fons violeta que feia joc amb els seus ulls, amb els cabells estirats enrere sense cap coqueteria, però que a mi em semblava que li quedaven molt bé, la trobava molt guapa, la mare, tan prima, amb els ulls tan grossos i liles com dues olives gegants, els llavis sense pintar, el cap enlaire, desafiant, callada, obstinada.

-¡A mi no em farà abaixar la cara ningú! -deia, tot pentinant-se al petit lavabo de casa, mentre jo assajava de caminar pel corredor amb els pantalons de golf-. No m'hi veuran a mi, de rebaixada. Encara ha de néixer, el que m'ha de fer acotar el cap.