Li agradava refugiar-se del gran vent de març...


Municipi:Vic
Comarca:Osona

testing image

Li agradava refugiar-se del gran vent de març en la tebior serena de la Catedral, profunda d'ecos, de silencis, de penombres gòtiques. Enllà dels finestrals, passaven els núvols duts pel vent. Li feia l'efecte com si tot el temple, transformat en una nau prodigiosa, es capbussés entre les ones irreals d'un mar de somni; fins en sentia vertigen. Aclucada d'ulls, el cap endarrere i les mans agafades al banc, li semblava com si s'enfonsés en l'abisme de tenebres, ella i totes les columnes, els altars, els canelobres i les imatges santes. De seguida la llum encenia gloriosament el rosetó central i el vaixell pujava cel amunt, com si s'emportés la Laura d'aquell abisme ombrós, cap a unes altres terres més serenes, sense conxorxes de cunyades i oncles, ni marit, ni somriures, ni pecats, on podria seguir converses amables, lliure de fatiga, i estrènyer la mà a qui us ofereix llibres i diu, amb veu tranquil·la, sense invectives dissimulades:

—Avui sí que tornaria a escoltar aquell fragment d'ahir tarda. Fins aleshores no vaig fer-me'n ben bé càrrec.

I sense adonar-se'n, en recordar aquella veu greu i neta, la Laura no pot estar-se de sospirar:

—Pere!

S'estremeix com si algú d'allí prop hagués dit aquell nom i li descobrís un secret. Se'n torna a casa amb la rapidesa d'un que fuig, perquè fuig d'ella mateixa, com si colpejant de talons les pedres ofegués el so d'aquella veu insistent, que ha proferit un nom com una inculpació. No és sols el nom, sinó que s'acompanya dels trets d'un rostre angulós, d'uns ulls que s'il·luminen quan la miren, de l'agulla que assenyala els segons, tan ràpids, a l'esfera del rellotge de l'advocat, que ell consulta enretirant-se una mica la mànega amb mà nerviosa.