El públic assidu dels cafès-concert o music halls...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El públic assidu dels cafès-concert o music halls era més tranquil que els dels cafès cantants. L'Edèn Concert era el menys matusser de tots. El seu públic habitual estava compost de «senyors». Començà funcionant, com tots els altres, a base del quadre flamenc típic. Més ençà hi van aparèixer les cantaoras d'aires regionales. Eren unes dones cepades, ja fetes, de celles espesses, i una mica ferrenyes, que tenien veu d'home. N'hi havia algunes que lluïen, enganxada a una galta, una piga grossa com una moneda de deu cèntims d'abans, que eren de coure, i força més grosses que una de cinc pessetes de les d'ara, amb un plomall de pèl que els sortia del mig i que tenia la forma d'una palmera petita. Sortien a les taules adoptant un posat que semblava de repte. Feia l'efecte que desafiaven el públic. Cantaven o, més bé, bramaven, amb tanta força, que semblava que us increpessin. ¿Què els dec haver fet de mal a aquestes dones?, arribàveu a pen­sar, a vegades, mig estamordits. I com més s'esgargamellaven cantant més èxit tenien. Sortien a les taules abillades amb els vestits típics del seu país i amb un clavell de color de sang encastat damunt una orella. S'assemblaven tant que feien pensar si havien estat fabricades en sèrie. Després de les cantaoras hi varen aparèixer les cupletistes i d'entre aquestes, finalment, sorgiren les estrelles. Als altres cafès-concert o music halls barcelonins va succeir, si fa no fa, el mateix que a l'Edèn Concert. A tots hi funcionava la «pastera», que era la taula de joc. I per això, al capdavall, es feia la festa. Entorn del rotlle dels jugadors enfebrats es passejava, enravenat, el pinxo de torn, encarregat, si calia, d'esbandir per la via més ràpida que podia ésser, això segons els casos, el garrot, el ganivet o la pistola, els qui armaven raons, cosa, aquesta, aleshores, que succeïa de tant en tant en aquests llocs. I al costat de la «pastera», el foyer, on es ballava i es ressoponava, a l'acabament de l'espectacle, fins a les petites. Allà una ampolla de xampany de quatre pessetes valia cinc duros, i una truita sense guarniments en costava dos o tres.

A l'Edèn Concert, hi va treballar durant molt de temps una dama anomenada La Cachavera, que fou dels puntals més ferms de la casa. Fou una especialista molt notable de la sicalipsi sense adob i del vodevil com més esqueixat millor. Era, l'Edèn Concert, el music hall dels senyors de cartera plena que s'avorrien com unes ostres al Liceu i que en sortir-ne s'havien d'anar a fer passar l'avorriment a l'Edèn. La cartera, pobreta, mentre hi eren, passava un mal moment. A la Buena Sombra, en canvi, hi anaven els seus fills amb el duret prim a la butxaca.