Una altra nit el dugueres a l'Edèn...


Obra:De la Rambla a la presó (p. 261-262)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Una altra nit el dugueres a l'Edèn, que era el music-hall de més prestigi, el més important —poc temps després ho fóra el Principal Palace, instal·lat al que havia estat Teatre de la Santa Creu amb Robrenyo i després Teatre Principal amb Margarida Xirgu— i tenia un passat de me­lodrama i fulletó: l'havien freqüentat els valents d'ofici —el «Nel·lo», o sigui Manuel Comte, que vivia a Gràcia; l'«Aragonès»; altres de més ínfima categoria; hi havien mort a una de les germanes Conesa.

A l'Edèn es jugava fort i es sopava bé i ben acompanyat. A l'Edèn hi havies conegut Mir i Miró, advocat i regidor radical que tenia el que no tenien molts altres regidors radicals o no ra­dicals: sabia vestir bé, sabia ser correcte, sabia ser senyor, virtuts que molts desconeixen —en­tre ells un altre regidor radical d'aquells temps, Lluís Callen, veí d'Apel·les Mestres— i que feien perdonables les seves funcions edilícies. Mir i Miró era un dels habituals de l'Edèn que sempre estava més ben acompanyat. I tal vegada, per francofília, les seves acompanyants eren gairebé sempre franceses.

L'amo de l'Edèn es deia Buxó, però tothom li deia «El Nano», malgrat que no era tan baix com per fer de la poca alçada motiu que, d'una esgarrapada, esborrés el nom. Més aviat petitó, gai­rebé calb, li restaven uns pocs cabells negres que pentinava amb curosa simetria. Els ulls eren tam­bé negres i de mirada esmorteïda, apagada, poc intel·ligent. La faç tenia la grogor malaltissa de tots els que viuen de nit i una expressió d'ensopiment, de tedi, que feia veritable angúnia. Mai no l'havies vist somriure. Potser no en sabia. Potser aquell pobre home de tipus tan impersonal era l'home que no sap somriure i aquesta falla li donava personalitat. Enmig de la plebea, de la gruixuda alegria del music-hall —els esgarips de les cupletistes, el picar de peus de les ballarines, la musiqueta xarona de la petita orquestra, els crits, les rialles i, més d'una vegada, els brams de la concurrència—, Buxó feia la impressió de ser l'home més ensopit del món. No el més trist, car la tristesa és un sentiment d'animal superior: el més ensopit, car l'ensopiment es el tic de l'animal inferior.