Les portes de la sala s'obren de bat a bat...


Municipi:Vic
Comarca:Osona

testing image

Les portes de la sala s'obren de bat a bat i una fredor d'aire enrarit topa el rostre de Laura, plecs encartonats als domassos de color de billar, catifa policroma de retalls de vellut, a l'escaparata un sant Llibori, patró de Comarquinal. El retrat, fet a llapis, de la difunta esposa de l'amo, mira la gent amb esguard de bandoler. Les rajoles, vermelles, enlluentides amb sanguina, fan esgarrifar la Laura com si trepitgés mullena. Un esparver dissecat sembla que vulgui volar, allí al damunt de la consola, vora un ou d'estruç embellit amb sedes. Un gran cargol marí, retort i punxós, atreu els ulls de la Laura amb desig d'aplicar-hi l'orella i sentir-hi bramular el mar... el mar, setanta quilòmetres lluny!

Decepció de la família. La Laura, malgrat dur un vestit de bon gust, no es distingeix per cap atreviment. Adéu escàndol! Per molt que l'oncle Llibori s'afanyi a mirar-li les cames sota l'ombra còmplice de la visera, no pot satisfer el seu impuls de revoltar-se. No hi ha escàndol per a ell ni per a l'estudiant posat a l'aguait darrera l'escletxa de dues portes ni per a en Pere, el fill petit, que fingeix candor.

—Porta un vestit preciós —sospira l'Angelina en coincidir amb la Ventura, que va i ve de la cuina sense fer soroll.

—Fixa't en la costura de la jaqueta, ran de pit. No deixa veure res de més, però és pitjor —respon aquella ombra de mitja senyora.

Ensenyen la casa a la forastera: entren a les alcoves, emmarcades amb una motllura d'or rovellat, pugen a les golfes, plenes de sacs, de forcs de cebes; hi senten misteriosos parrups de colom. Baixen a la frescor del celler, profund i ric com el somni d'un pobre!, s'acosten a les roentors de la cuina: tot de grans cassoles bullen com per a un dinar de cinquanta persones. Davant de la Laura s'obren els armaris perquè vegi els munts de la roba blanca desada: llençols i tovalles de fil esgrogueït que cap dels presents no es veurà en el cas d'estrenar, orgull de tota la casa de persones ordenades.

La Laura passa simplement, mira, es tomba, puja, baixa, diu un mot complimentós, però no fa cap posat d'enlluernada. Felicita l'oncle per la seva gran casa, per la vastitud de l'hort, pels tres fills bells i fornits; en Jaume, l'hereu, en Pere, l'adolescent; lloa la rossor de cabells de l'Angelina; li ofereix un collaret de cristall tallat i filigrana d'or. És de París! (p. 58-59)