Ganes de plorar


Obra:Café del temps (p. 173-174)
Municipi:Altea
Comarca:Marina Baixa

testing image

Ganes de plorar

 

No sé per quin atzar neuronal em ve ara al pensament un record puntual de la infantesa. Devia ser una vesprada d'estiu. Mon pare se n'anava a pescar amb el Tagasut, el llaüt que havia comprat a mitges amb uns amics. Li vaig demanar si podia anar amb ell. I em va dir -com tantes voltes- que no: que havia quedat i que no era cas de presentar-s'hi amb un xiquet. Vaig pair la frustració amb resignació, encaramullant-me dalt d'una perera que hi havia a la Carbonera, a la vora del marge, al costat de la figuera, a l'altura de les dues esveltes palmeres que encara hi ha. No vaig plorar gens ni mica, aquella volta. Però súpose que vaig fer un posat trist i seriós.

Mon pare va arrancar el Sis-cents i se'n va anar. De camí cap al port es veu que va pensar la que va pensar: va fer mitja volta i se'n va tornar a casa. I amb quasi un somriure em va dir: «Au! T'has portat com un home, sense plorar. I et mereixes un premi: vés, corre, canvia't que te'n véns amb mi a pescar!». Van ser, naturalment, les paraules de la meua felicitat. I ara, després de tants anys, sóc incapaç de recordar res del que després va passar en la vesprada de pesca. Però el gest de mon pare, inesborrable, continua acompanyant-me gravat en sang. Entre la disciplina i l'autoritat que em va aconseguir inculcar, valore aquella lliçó, amb diferència, com la més important. Potser perquè hi vaig aprendre l'afecte i l'amor paternals, sempre tan difícils d'explicitar.

Encara ara, quan l'atzar o la injustícia em toquen el cos o la moral -quan la vida colpeja i arriba a fer mal- reprimisc «com un home» les ganes de plorar. I confie que vindrà mon pare a agafar-me amb les seues mans honestes i grans: amb un premi més important com més sacrificat serà el dolor suportat. Tanmateix, la vida ensenya -ai!- que fer-se un home consisteix a no plorar fins i tot quan saps que el sofriment, ineludible, no et serà premiat. Quan ens decantem una mica ens descobrim damunt d'una perera, amb el morro tort, sense saber què dimonis fem allí. I, per descomptat, sense anar a pescar.