En alguna ocasió, la vaca majestuosa...


Obra:Retorns (p. 83-84)
Municipi:Vic
Comarca:Osona

testing image

En alguna ocasió, la vaca majestuosa o l'euga nerviosa i sanguínia, s'havien de quedar a l'estable. Estaven prenys.

Tothom a la casa esperava amb els nervis a flor de pell el naixement. Vedell, vedella, poltre o pollí. Des de la porta de la cort, assistíem al part. Els homes i les dones de la casa, convertits en llevadores, aparellaven cordes i a voltes ternals, per ajudar l'animal a parir. L'animaló nounat, ben fregat amb un manat de palla, ja ben eixut, jeia cap-viu i provava d'alçar-se. Era sorprenent veure com, al cap de ben poc, es posava dret, amb un tempteig vacil·lant de passa.

Aquest obrir els ulls als prodigis de la naturalesa i de la vida, és un benèfic entrar al món misteriós de l'existència. Entrar-hi amb els ulls i el pensament. Sentir l'esgarrifança d'una fonda veritat viscuda. Capir-ne, ni que sigui intuïtivament, tota la grandesa. Les nostres mirades, atentes a tot allò inesperat i corprenedor que teníem davant, no vèiem femta ni sang. Només la pregonesa dels ulls de la vaca. La testa entregirada per poder llucar el vedell amb un esguard melangiós i meditabund, d'una profunditat quasi humana.

Pollins i poltres també s'alçaven ràpidament, amb aquell caparró estilitzat, i un joc de potes que semblaven massa llargues i trencadisses. Ben aviat les noves criatures s'amorraven a les metes de la mare amb goluda diligència, creant una estampa pictòrica de vida i d'una joia íntima, intransferible, omplint la penombra de l'estable d'una aura vital i lluminosa.

Al pis superior de la masia, anomenat el «dalt més alt», hi havia el graner. En una estança, tancada sempre, hi havia les lloques que covaven. Quan els pollets havien sortit de l'ou, la masovera els duia a baix dins un cistell. Aquells petits i sedosos animalons, piulaven tímidament, arraulits a un racó del cistell. Agafar un ésser tan delicat, tan petit, tan indefens, ens feia aprendre la delicadesa. La mà, tancada just per no prémer massa, i per evitar que el pollet no s'escapolís. Quan el teníem a la mà, venia la cosa més divertida i esperada. Donar-li el primer àpat de la seva existència. Era un treball delicat. Calia obrir-li el bec i ficar-hi un gra de blat, procurar que se l'empassés i ajudar-lo amb un mínim traguet de vi, que li donàvem, directament al bec obert, amb un porró petit. El pollet, a cops de coll, apuntant el bec al sostre, engolia el que li peixíem. En deixar-lo lliure, s'estarrufava content i piulava agraït.