És mossèn Joan Serra...


Obra:Laura a la ciutat dels sants (p. 54 i 56)
Municipi:Vic
Comarca:Osona

testing image

És mossèn Joan Serra, arqueòleg doctorat, l'home silenciós que amb ciència i paciència ha aconseguit d'organitzar un dels museus episcopals més valuosos de Catalunya, al cap de vint-i-cinc anys d'anar i venir per pagesies i ermites, a la manera d'una formiga entossudida, en cerca dels tresors artístics mal guardats o exposats a les conxorxes mercantils de rectors amb col·leccionistes americans.

Mossèn Joan es torna vermell, balbuceja una felicitació a l'amo Muntanyola, la veu li tremola en adreçar-se a aquella senyora que li allarga la mà.

—¿Vol dir que sabrà acostumar-se al repòs d'aquest racó del món? —li pregunta amb suavitat.

—No volia pas cap altra cosa, des de fa molts anys —respon la Laura, convençuda que parla sincerament—. No fa gaire que ho deia al meu marit; el desig més gran que ara sento és poder reposar de debò.

—Tingui compte, que és un vici tan dolç com perillós. De vegades l'esperit i tot s'hi adorm. La nostra boira és terrible. I Déu Nostre Senyor no ens dóna pas l'ànima perquè la fem servir com una maquineta cega.

—Noia —intervé Tomàs, rialler—. A tu, que t'agrada tant llevar-te tard, ja et veig de cap a l'infern. [...]

—No el volen a cap casa. Li diuen mossèn Ferro Vell perquè amb tres o quatre capellans més es gasten els diners de les caixes de les ànimes per comprar totes les rampoines que troben a les cuines i golfes de pagès. Encara no en tenen prou i sempre pidolen a l'Ajuntament, i fan combinacions amb el senyor Bisbe per treure pessetes dels propietaris que volen semblar savis.

—¿Però no t'adones, Tomàs, quina gran obra fan per a Comarquinal? Abans de conèixer-te ja sabia que el vostre museu és famós per tot el món.

—Prou!, amb els diners dels altres i l'anomenada per a ell. Duu sotanes de capellà pobre, perquè no li demanin comptes de la manera com administra les caritats, però tots sabem que cada quinze dies va a Barcelona amb paquets per a una cosina ben gemada que té un pis, d'ençà que varen fer anar a Amèrica el seu home, amb l'excusa que era un mal cap.

La Laura ploraria.

—Tomàs: ¿per què dius aquestes coses tan horribles? És un home de bé!

—De què el coneixes? ¿Per mitja dotzena de paraules que us heu dit?, ¿perquè t'ha parlat amb gestos de sant, com fa amb les velles maniàtiques, per xuclar-los la renda? Però jo, que veig venir la gent d'una hora lluny, t'asseguro que no traurà cap cèntim de tu.

—No li has vist els ulls? Aquesta manera tan clara com mira! Diu la veritat.

—Sort que és un vell i estantís. Si fos jove...

—Què pensaries, Tomàs, si fos jove? —I la Laura tremola; aturada, amb els ulls espantats.