Una de les primeres sortides que feren junts...


Comarca:Bages

El monestir de Sant Benet fou fundat entre els anys 950 i 960 pel noble Sala. Fins el 1348, el monestir, que gaudia de bones rendes, va viure els seus anys de plenitud. Emperò, la pesta va deixar-lo amb només dos monjos. Començà un període de decadència que es va resoldre el 1593, quan l'abadia va unir-se amb el Monestir de Montserrat. S'hi instal·là un col·legi, en què s'ensenyaven ciències eclesiàstiques, llengües i poesia. L'activitat docent s'allargà fins al 1671. El 1820 es publicà la Constitució que abolia l'Ordre Benedictina. El 1835, els monjos abandonaren definitivament el monestir, que fou adquirit el 1907 per Elisa Carbó Ferrer, mare de Ramon Casas, qui va començar la tasca de restauració del monument. Hi podem llegir el poema de Ramon Bassegoda (La Bisbal d'Empordà, 1856-Barcelona, 1920) dedicat als capitells del monestir. També els dos fragments de Josep Pla que narren diverses anècdotes de Ramon Casas i els seus amics lligats amb l'indret. Finalment, Maria-Lourdes Soler a

testing image

Una de les primeres sortides que feren junts, Rossinyol i Casas, fou per anar a Montserrat barrejats en la massa d'un aplec integrista. Després de l'agitació de la Revolució de Setembre i de la primera República i a l'ombra de les llibertats organitzades per Cànovas en el sistema de la Restauració, l'ortodòxia es manifestà sorollosament. Vestits d'integristes, Rossinyol i Casas cantaren el Ruja fins a l'afonia i passaren moments divertits escoltant els discursos apocalíptics, pomposos, impressionants. Cantaren fins a l'exhauriment; es divertiren d'una manera tan visible que temeren que no els confonguessin amb els integristes autèntics. Així decidiren anar-se'n, abans que s'acabés l'aplec, en una tartana.

La tartana, en el moment de pujar-hi, estava habitada per un senyor de bon aspecte, la seva distingida esposa, una senyora grassa i tímida, i un jove d'aquests que primer semblaven una cosa i després en resulten una altra. El senyor resultà curiós i xafarder, i, a penes hagué arrencat el vehicle, inicià una indagatòria tenaç i pesada per tal de saber qui eren els dos joves que els acompanyaven.

- Jo - digué, sec, Rossinyol - sóc de Manlleu, i aquest és de Navarcles.

-I què fan, què fan, a què es dediquen?

-Treballem. El jove, en el "Vapor" de les vídues de Sant Benet de Bages; jo, en el dels Rossinyol de Manlleu.

- Quins plagues estan fets els Rossinyol, Mare de Déu! - digué el viatger, portant-se les mans al cap-. Un dels germans és un calavera i un perdut, que, per acabar-ho d'arreglar, s'ha ficat a la política liberal. El més gran, que hauria de donar l'exemple, és un gandul... Imagini's! Es dedica a pintar quadres. Quina pena per una família!

L'esposa del moralista, en sentir aquestes coses tan gruixudes, va fer una cara com si acabés de rebre una ofensa. El jove distingit posà els ulls en blanc i després féu una carícia a una cinteta que portava al trau de la solapa. En el fons de la tartana, Casas s'anava arronsant i esperava la reacció - la reacció infal·lible - de Rossinyol. El moralista continuà alegrement, comentant.

- El vapor de Sant Benet! - digué -. Pobres senyores! En el negoci no hi ha més que un noi, que és un altre gandul, una bala perduda, que encara perd més temps, pintant, que l'hereu Rossinyol... Quan en una casa passen aquestes desgràcies...

En aquest punt Rossinyol es redreçà i digué ràpid al tartaner, mentre es treia la cartera:

-Cent duros si bolques...

El tartaner se'l mirà amb un aire seriós. En el vehicle, s'hi posà un silenci angoixós i sepulcral. Passaven per les corbes del Forn de la Calç i al costat de la carretera hi havia un gran precipici. Hauria estat facilíssim... El jove distingit s'anà tornant pàl·lid. El matrimoni moralista quedà una llarga estona sense poder obrir la boca, més morts que vius. El pànic fou general. La indagació s'acabà a l'acte.