testing image

Vic en el record

 

Lluny de tu –m'envolta la claror marina–

el cor et saluda, altiva ciutat,

i el record t'acosta, arrel meva fonda.

Destrals no et tallaren d'oblit ni de temps.

 

Com l'alba sorgeixes, adés blancvestida

com una princesa amb mantell de neu,

amb tul de boirines, diamants de gebre.

Adés envoltada dels més tendres verds

quan l'arbre borrona, i tímida encara

amb por del refús, s'acosta suau

cada primavera, si gosa o no gosa

despertar les roses i les flors de l'arç.

 

Adés se'm presentes entre la calitja

nimbada en la glòria d'aquest sol ardent

que daura les pedres i encén les teulades,

quan la nit enyoren els jardins secrets

–rere els murs antics on s'enfila l'heura

o les vinyes– verges que una breu tardor

tornarà una flama efímera i bella.

 

Amb sons de campanes el record t'empara

i vols d'orenetes ran del vell cloquer

altíssim i pur guaita del silenci.