¿Quin mal he fet al doctor Morgades...


Obra:Prosa (p. 304-305)
Municipi:Vic
Comarca:Osona

testing image

¿Quin mal he fet al doctor Morgades per tractar-me com no ha tractat a cap altre sacerdot, des de que porta la mitra? Sempre i molt abans de conèixer-lo havia jo sigut afecte seu. En los primers anys de viure a Barcelona, rodant i furejant per los encants de Sant Sebastià (que així s'hauria d'anomenar aquella plaça, com ho diguí a son temps al fill de don Antoni López), trobí algun folletí escrit contra ell, en certa temporada; a pesar de que anava curtíssim de diners, m'afanyí a comprar-lo i a tirar-lo al foc, satisfet de traure de la terra un llibre dolent, que solsament per anar contra el canonge Morgades anava con­tra mi mateix.

Anys després, quan ja era bisbe de Vic, tinguí esment de que s'anava a publicar una novel·la, sobre manera dolenta, en què se'l posava molt malament: m'afanyí a cercar-la i a comprar-la a son autor, valgués lo que valgués, i això que ma bossa tampoc granejava gaire a pesar de ser capellà de casa López. Entreguí lo manuscrit al que era llavors doctor Estalella, com a íntim del bisbe de Vic, perquè compartís amb mi lo plaer de fer-lo desaparèixer. Estant encara ple de vida lo bisbe de Teruel (que al cel sia), recordo haver-ne fet esment al doctor Morgades. ¿Ha tractat ell aixís alguna carta apòcrifa meva i algun escrit que, de mà en mà, entre certa gent, s'ha volgut fer córrer contra mi?

Altre fet contaré, encara que insignificant, anàlog amb aqueix, a lo menos en son fi de traure espines del camí de qui tantes n'ha posades i en posa encara en lo meu. Quan ja tenia un any d'estada en la Gleva, un dia l'aní a visitar com acostumava. A l'estirar la corda de la campaneta amb què es demana entrada en son palau, vegí en lo muntant del portal, a cosa de set pams d'alçada, aqueixes paraules franceses: "Ici vive un évêque sans coeur", escrites amb carbó i fresques encara, com si s'acabassen d'escriure. Avergonyit d'aquella grosseria e indignat d'aquell insult dirigit a mon prelat, me traguí una moneda de deu cèntims i amb tota pressa esborrí fins a fer illegible la fastigosa inscripció. Mig any després, en les últimes visites que fiu a aquella casa, ja freqüentada de quants m'han volgut fer mal, encara es veia alguna que altra lletra, que sols podia confegir qui les hagués llegides de bon principi.

Doncs aqueixa inscripció abominable, que de bona gana hauria esborrada amb sang de les venes, algú s'empenya en què s'escriga de nou, amb lletres de set canes d'alçada, que es vegen de les quatre parts del món i cabalment a costa del bon nom i de l'honra del pobre sacerdot que les esborrà!