testing image

Follia santa

 

Puix diu que un boig ne fa cent,

oh Francesc, flor de la Umbria,

vós qui passàreu per boig,

dau-me vostra bogeria!

 

Un jove marxant d'Assís

ha fet bancarrota:

s'ha quedat sense diners,

mes ai! sense bossa.

Un príncep semblava ahir

i avui és un pobre,

qui a les fleques de Jesús

va de porta en porta,

dient que per qui la pren

com per qui la dóna,

la divina caritat

del cel és penyora.

És un sac lo seu vestit,

un sac i una corda,

que ha trobada ara tot just,

i encara d'almoina.

Rumbeja el rústec borràs

com si fossen joies:

si algú va més pobre que ell,

ne té gran vergonya,

i, com si el restituís,

son vestit li dóna.

Tot lo que falta als demés

a Francesc li sobra.

Desitjant fer reflorir

la vida apostòlica,

en l'edifici que fa

de la gran reforma

la pobresa n'ha de ser

la clau de la volta.

De ser tingut com a boig

poc o res li importa:

la bogeria dels sants

és Déu qui la dóna:

qui un ram n'arriba a tenir,

ha guanyat la joia.

Francesc ha vist que en lo món

tot és fumarola,

i en les befes i menyspreus

posa la seva honra.

I els vilipendis i afronts,

l'insult i la mofa

preu li semblen molt petit

per comprar la gloria.