Barcelona, aquella incòmoda nit de novembre...


Obra:Senyoria (p. 40-41)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Barcelona, aquella incòmoda nit de novembre, la nit de Sant Martí, va quedar tapada per una boira espessa, sòlida. Era el primer dia sense pluja després d'una setmana de ruixats. Les diligències i les expedicions que comptaven arrencar viatge amb l'ajut dèbil del quart minvant es van trobar a les fosques. I quan la boira ja s'havia fet mestressa de la ciutat, des de l'Estudi General fins a l'Hort de Sant Francesc, del Teatre a la Plaça del Blat i més avall, Bòria enllà; des del Palau de la Virreina al carrer de l'Argenteria i a Santa Maria del Mar i al Pla del Palau; quan les poques teieres enceses havien esdevingut completament inútils; quan la mateixa boira feia tremolar de fred els mariners que, dalt del vaixell, feien la seva guàrdia acompanyats només del xop-xop apagat i lent de l'aigua contra el buc; quan la diligència de Madrid ja havia carregat baguls, maletes i il·lusions i l'amo Sants despertava els passatgers i els cavalls piafaven delerosos d'enfilar cap a la Creu Coberta; quan la muntanya de Montjuïc, sal­vada de la boira, contemplava amb indiferència el llençol de coto fluix estès als seus peus..., la Vicenta del Pi tocava les tres batallades de la matinada i un gat, a la teulada del palau Fivaller, va tenir una esgarrifança. L'espessor de la boira havia tornat somort, envellutat i misteriós el so de la Vicenta com si anunciés mals averanys. Com si juguessin a l'eco, la Tomasa de la Seu tocava tres batallades, seguida de l'Agustina de Sant Sever i la més suau de Sant Just i Pastor, la Pastoreta. I amb dos exactes minuts de retard, la de Santa Mònica, al costat de la caserna, anunciava el que tots els gats teuladers ja s'havien après. A aquella hora havia retornat la quie­tud al carrer Ample, dispersats els últims vehicles, els dels tocatardans que no saben trobar l'hora de dir adéu, i la foscor s'havia instal·lat davant la façana del palau del marquès de Dosrius... I quatre cantonades més enllà, a la no tan il·lustre mansió dels Massó, sa senyoria, ulls oberts, immòbil per no despertar donya Marianna, veia passar davant seu, obsessivament, el somriure tibat i distant de donya Gaietana la inaccessible, i la mirada plena de dolor, plena de no comprendre res de l'Elvira, pobrissona meva, que això és un turment.