Un cop fora a la plaça del Pi...


Obra:Senyoria (p. 67-68)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Un cop fora a la plaça del Pi, el plugim molt fi li va omplir el rostre de llàgrimes. Va aixecar el cap i el primer que va veure va ser l'edifici de la Santa Confraria de la Sang. Va tombar el cap, com empès per un llamp, com si la sola visió de la casa d'aquella Confraria sinistra portés malastrugança al seu fill. Des del balcó principal de la Confraria una dama vestida de fosc contemplava la plaça. Havia vist sortir un home escardalenc amb un paper a la mà per la porta princi­pal de la basílica. Se l'havia mirat distreta mentre amb els guants en una mà es donava copets impacients a l'altra. Es va tombar esperançada: efectivament, la porta s'havia obert i don Josep Coll feia un somriure de dromedari que volia dir que la invitava a passar.

—Estimada donya Marianna, quina alegria —va fer, lacònic, el Confrare Major Perpetu de la Santa Confraria de la Sang, institució especialitzada des de temps ignots en l'assistència humana i espiritual dels condemnats a la forca amb la generositat cristiana que suposava la no distinció de raça, sexe, cultura, nivell econòmic, bandositat, historial i procedència del condemnat. Que vol dir que podien assistir amb la mateixa contundència religiosa una dona acusada i convicta d'haver robat sis sacs de blat de l'economat militar com l'holandès que es podria a la plaça del Blat per haver-se carregat dues o tres putes de port de les quals ningú no reclamava ni la memòria. O potser eren uns mariners, les víctimes? L'home i la dama es van quedar palplantats al bell mig del despatx. Ni ell li va oferir de seure ni ella en va mostrar les ganes. Estaven en guerra i sobraven els compliments que no fossin d'estricta bona criança.