Berta i els déus primaris (fragment)


Municipi:Rubí

testing image

Berta i els déus primaris (fragment)

 

L'escalfor dels cossos que dormien es va anar temperant per l'aigua, que baixà de nit, traïdora. Aviat els ulls oberts ja no ploraven, eren rentats de nou amb aigua tèrbola. Es refredava la sang, l'aigua envaïa conductes fins a l'asfíxia i apilonava pells i ossos a les represes, sense fer distinció entre pedres, fusta, metalls i carn, que era masegada, retornada, doblegada i rebatu­da, sensible, encara, o inerta.

Ja, llavors, l'aigua neta que havia mullat les teules resseques amb líquens verds i grocs assedegats, caducs; que havia baixat per canals i llambordes, per façanes de pedra, ciment o marbre; que havia xopat jardins i prades, herbassars, ermots o sembrats, era confosa amb el fang i el sutge, el verdet i els tints, els detritus, la sang i tot allò que trobà, líquid i llisquent, al seu pas per cases i fàbriques, rebosts i magatzems.

Oli, vi, detergents i metzines, perfums i orins, llet i petroli, tota una amalgama impensable feia suport als cadàvers sorpresos. Sorpresos en l'últim gest desesperat o inconscient, i sorpresos metafòricament per tot allò que els ulls esbatanats ja no podien veure.

Així el nadó enforquillat en un arbre o la dona nua sobre la vaca botida i el noi travessat per la ferralla d'un cotxe blau. Era difícil, a la represa, destriar entre el fang i descriure l'estranya posició de cossos, eines i fragments sen­se nom d'objectes sense forma.

L'aigua seguia la via fèrria, van dir. El tren, davant, corria al seu destí i ningú no preveia res. Aquell tren duia a ciutat els pares de Berta, que es quedava amb l'àvia al poble. El passatge, els pares també, mirava el cel, inquiet com el bestiar als vagons quan ensuma un perill.

Es va tallar el fluid elèctric als pobles que passaven, però el tren corria. Estranyes cases sense llum, engolides, ja era vespre entrat, per la negror amenaçant i configurades tan sols pels llampecs violacis, grocs o blancs. El tren avançava, i el riu, darrera, el seguia amb els seus morts sense comptar, encara. L'aigua els prenia, així per atzar. Un d'aquesta casa, quatre de l'altra. Ah, ¿aquí hi havia hagut un edifici? No en quedava resta, tot era pla, una platja, una era. Fins aquí arribà l'aigua, deien després. Però no quedà senyal de les mans dels qui hi passaren dins, les ungles trencades, barrejats amb matèries horribles en el mateix desconeixement del tacte, a les fosques en el corrent furiós i tèrbol.