Més enllà de la poesia


Obra:Reflexions de la vellesa (p. 284-285)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Més enllà de la poesia


Sí, molt més enllà...

Era el festival dels grans anhels. Era una rebel·lió de l'esperança cansada d'esperar, trepidant, ansiosa de llum...

«La llum salvada»... Llum, més llum, volien tots, com diuen que volia aquell geni de Weimar a l'hora del tomb enigmàtic. Tots, en aquells moments, eren genis de la vocació més noble, tan clara, tan simple i a vegades tan difícil, la vocació de ser humà. Tots. Quants? No ho sé, una gentada, els de dins del Price i, a fora, els que no hi cabien, i encara els escampats per la ciutat, pel país, que hi estaven atents. Parlo per impressions, per emoció evocada, no he cercat dades.

Feia tres mesos que havíem tornat de l'exili. Agustí Bartra i jo. Imagineu-vos la nostra commoció! Trobar-nos al mig del poble, el nostre, el català, multitudinari, apassionat, motivat, bategant, aclamant, reclamant, i dirigir-s'hi, el poeta, parlar-li, recitar-li els propis mots creats per a ell, no com durant trenta anys a uns quants catalans de Mèxic reunits en un acte nostàlgic, no a un grup d'amics, sinó a aquesta veritable multitud d'aquí, la «gent del meu fer­ro i bandera», com l'havia anomenada des de lluny.

Hi havia angoixa en l'exultació. Aquelles dues fileres de policies uniformats a l'entrada de la sala... i els que devia haver-hi de paisà entre el públic... I el delegat governatiu vigilant. Encara sofríem la tirania del subhome, duraria cinc anys més. S'havien hagut de sotmetre a l'aprovació governativa tots els textos que es llegirien, tots els parlaments, no es podria pronunciar ni una paraula més o suspendrien l'acte. Podien inquietar les veus del públic que no havien passat per la censura; a les ovacions no els calia, perquè el seu significat, tot i ben clar, no era lèxicament explícit, però la veu unànime, els crits... el crit! El gran recinte ressonava eixordadorament amb el crit únic de tants centenars de boques: «Llibertat! Llibertat! Llibertat!». A cada pausa entre les recitacions, després dels aplaudiments, es repetia i repetia el crit estentori: «Llibertat! Llibertat! Llibertat! Llibertat! Llibertat!». Vibràvem d'alegria i també teníem por que intervingués la força. No ho va fer, qui sap si perquè els que l'exercien creien innòcua la poesia. Hi hagué un moment d'alarma quan una dona exaltada i forassenyada pujà a la tarima, arrabassà el micròfon i pretengué llegir un escrit seu, i els organitzadors tractaven d'impedir-ho, i el públic cridava que la deixessin parlar i Espriu, esverat, s'alçà i volia anar-se'n. També Joan Oliver, a la cloenda, contravingué les ordres, féu un afegit significatiu, però ja era el final.

Tanmateix els que manaven degueren adonar-se posteriorment d'allò que tenia de subversiu el festival, perquè l'any següent no van permetre un acte semblant i el Primer Festival Popular de Poesia Catalana ha estat l'únic. Però ha perdurat l'omnipotència de les idees que contenia: Popular i Poesia Catalana, l'una saturant l'altra, que el poble traduí la paraula que de tant ser poesia sobrepassà la poesia, és quinta essència de poesia: Llibertat, el mot que amb impuls poètic se'ns enduia, se'ns endú encara més enllà, sempre més enllà, molt més enllà.