Fa poc temps que estant a la presó...


Obra:Lo somni (p. 67 i 69)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Fa poc temps que estant a la presó, no per cap crim que els meus envejosos perseguidors sabessin de mi, com després s'ha demostrat de manera ben clara per vergonya seva, sinó únicament per la injustícia amb què em tractaven, o potser per la inescrutable voluntat de Déu, un divendres cap a mitjanit, mentre estudiava a la cel·la on acostumava a estar, la qual és testimoni dels meus pensaments, em va assaltar un gran desig de dormir; em vaig posar dempeus i vaig passejar una mica, però vençut per la son, em vaig estirar al llit sense despullar i em vaig adormir immediatament. Tanmateix, no amb el son amb què ho fem normalment, sinó més aviat a la manera dels enfebrats i afeblits.

En aquest estat, em va semblar que se m'apareixia un home de mitjana estatura i cara respectable, vestit de ric vellut car­mesí sembrat de corones dobles d'or, amb un barret vermell al cap. I l'acompanyaven dos homes molt alts. Un d'ells era un jove força bell amb una lira a les mans. L'altre, amb llarga barba i sense ulls, era molt vell i tenia un gran bastó a la mà. Al seu voltant hi havia molts falcons, astors i gossos de diferents races, que xisclaven i udolaven molt desagradablement.

I després d'haver mirat i remirat, especialment aquell home de mitjana estatura, em va semblar que era Joan d'Aragó, el rei de gloriosa memòria mort feia poc, a qui jo havia servit durant molt de temps. I amb aquest dubte, em vaig espantar terriblement. Llavors ell em va dir:

—No tinguis gens de por, perquè jo sóc aquell que et penses.

En sentir-lo parlar, el vaig reconèixer de seguida. Després, tremolant, vaig dir:

—Oh, senyor! Com és que sou aquí? Que no vau morir?

—No vaig morir —va respondre—, sinó que vaig lliurar la carn a la seva mare i vaig tornar l'esperit a Déu, que me l'havia donat.

—Com l'esperit? —vaig objectar—. No crec que l'esperit sigui res ni que pugui tenir cap altre destí que no sigui el mateix que té la carn.

—Així doncs, què creus que sóc? Que no saps que vaig morir fa poc i, doncs, vaig deixar la vida corporal?

—Ho he sentit dir —vaig respondre—, però ara no ho crec, perquè si fóssiu mort no seríeu aquí; per això penso que sou viu. La gent diu que heu mort perquè sempre s'alegra de novetats i especialment de tenir nous governants, o perquè vol cometre algun acte il·lícit.

—La notícia és certa —va dir—, sóc mort. I el que parla amb tu és el meu esperit.

—Vós, senyor, em podeu dir el que vulgueu; però, mentre parli amb vostra reverència, no creuré que sigueu mort, perquè els morts no parlen.

—És veritat que els morts no parlen; però l'esperit no mor i per tant no li és impossible parlar.

—No em sembla que l'esperit sigui res després de la mort, perquè moltes vegades he vist morir homes, bèsties i ocells, i no he vist mai que l'esperit ni cap altra cosa sortís del cos, de ma­nera que pogués deduir que carn i esperit fossin dues coses diferents i separades; al contrari, sempre he cregut que això que hom anomena esperit i ànima no és més que la sang o l'escalfor natural que hi ha al cos, que mor per la discrepància dels seus quatre humors, així com fa el vent amb el foc, que el treu del seu lloc o s'apaga i ningú el veu més, quan s'ha corromput el seu estat.