El dia 30 de març de 1949 vaig sopar...


Obra:El túnel dels anys 40. (p. 190 i 191-192)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El dia 30 de març de 1949 vaig sopar al restaurant Suís de la plaça Reial: era la darrera vegada que obria les portes i el menjador estava mig buit. Havia volgut acomiadar-lo amb tot honor i amb tota la nostàlgia irreprimible en aquella trista nit i em va saber molt de greu veure la injustícia amb què els barcelonins oblidaven aquella institució ciutadana, tan lligada amb tota una època de la història. Miquel Matas, el seu propietari, va tancar el restaurant sense pena ni glòria.

El Suís no solament obria a la plaça Reial —que era ben diferent d'ara— i a la Rambla, sinó que tenia uns reservats en els grans entresols, que ho són realment, de les cases de la plaça Reial, com els va tenir el restaurant Glaciar també desaparegut. Aquests reservats veieren no solament moltes escenes galants sinó positives conspiracions polítiques. Allí, per exemple, Mi­guel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, lligà els nusos del cop d'Estat del 1923 que va portar la Dictadura. Jo recordo haver conegut encara un cambrer al restaurant Milán que ho havia estat al Suís i era un testimoni d'aquella conspiració, com va ser-ho Miquel Matas que llavors n'era el maitre. Allí es reunia l'estat major de la Lliga encapçalat per Francesc Cambó, que menjava inevitablement el rap i l'estofat que eren els seus plats preferits i dominava, amb la seva imperiosa nerviositat, aquelles reunions.

Si ens referim a l'aspecte gastronòmic, el Suís va ser, fins al darrer dia, un gran restaurant amb una cava extraordinària. Els seus últims cuiners, en Joan Matas, germá d'en Miquel, i el seu successor, Alexandre Domènech, fill del gran cuiner i tractadista Ignasi, foren els mestres d'una cuina acurada i sàvia. El Suís tenia la carta més extensa i segura de Barcelona i unes salses afinades i sensibles de la gran cuina francesa de la belle èpoque. Com els grans restaurants francesos oferia un conyac fine maison que cloïa els àpats de Nadal i que em va semblar d'una delicada senectut i d'una qualitat excelsa.

Jo vaig ser-ne, dintre de les meves petites possibilitats econòmiques, un client bastant fidel. També vaig ser-ho del Glaciar fins que aquest desaparegué molts anys més tard. Creia que la plaça Reial podia ser un centre evocador però ple de vida de la ciutat. Recordo que vaig escriure més d'un article demanant la protecció per a aquesta plaça —àdhuc va haver-hi una Societat d'Amics de la Plaça Reial que ben poca cosa van poder fer—. Segueix sent arquitectònicament una de les nostres places més coherents i havia estat el cor d'una Barcelona tradicional. Però el desplaçament del centre de la nostra ciutat i la vinguda del turisme sorollós i exòtic va posar fi a la Rambla i a la plaça Reial com a llocs d'un cert prestigi i distinció.

Alguna cosa preveia jo i per aquesta raó vaig anar-me a acomiadar del restaurant, aquella nit del 1949. Em vaig beure 1'última copa del conyac fine maison, fràgil, daurat vell i olorós, que Miquel Matas em va servir amb un somriure de cristiana conformació. I vaig abandonar el local, capbaix, trist i circumspecte, com quan t'acomiades del dol d'un enterrament. S'acabava aquell establiment tan ple d'història, de petita història si es vol, d'una Barcelona irrecuperable.