Una nit de Sant Joan...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Una nit de Sant Joan érem tota una colla que a les cinc del matí contemplàvem la celístia creixent a la Plaça Reial. De sota les arcades venia un guirigall de criatures que anaven de taula en taula cantant a ple pulmó i picant de mans; després passaven el platet. Vaig reconèixer immediatament el capitost de la companyia: era el meu amic Perico. Quan em va empaitar demanant-me la voluntat vaig veure que el temps no havia passat en va: ara devia tenir uns vuit anys i la vivor dels ulls potser havia augmentat, però vaig sentir que ja no li podia donar una tassa de xocolata amb nata i un parell d'ensaïmades, cosa que, d'altra banda, hagués estat difícil a aquella hora i en aquell lloc. Li vaig donar vint duros (que pels temps no estava malament) i li vaig demanar, ingènuament, si es recordava de mi. Ell es va girar sense dignar-se ni es­coltar-me: estava molt ocupat fent de capità dels col·legues, i van continuar la recaptació molt atrafegats. Vaig somriure, perquè m'havia arreplegat a mi mateix esperant un gest d'agraïment. Què et pensaves?, vaig dir-me, potser acabes de descobrir que després de tot no ets un romàntic sinó un filantrop frustrat, i el que persegueixes es satisfer els capricis de la voluntat.

La tardor següent vaig tornar a veure en Perico, però en circumstàncies ben diferents. Jo anava sol pel carrer Ferran, cap a la Plaça de Sant Jaume, i vaig trobar uns municipals amb el cotxe del llum blau. Entre ells hi havia en Ramon, discutint enmig d'un grupet de gent. En Ramon era del poble del meu pare, i ens coneixíem de tota la vida. Havia vingut a Barcelona a fer fortuna, i havia acabat fent de municipal; a les nits, ens vèiem per la ciutat amb relativa freqüència.

—Ei, Ramon, què hi ha de nou? —li vaig dir.

—Mira noi, ja ho veus —i ho vaig veure de seguida: havien empaitat un vailet, i vaig reconèixer en Perico. La situació era molt tensa.

El tenien amb els braços cargolats a l'esquena, de bocaterrosa contra el capó del cotxe, i un parell d'urbans escoltaven la història d'uns individus; resulta que a la dona li acabaven de robar el moneder pel procediment de l'estrebada, i l'acusat era en Perico, a qui entre en Ramon i un altre havien empaitat quan se'l van trobar de nassos en una cantonada. Tal com jo em temia, en Perico era un dels pillastres més coneguts per la policia, i tenia tots els números que li adjudiquessin el cas present.

Vaig parar l'orella. La cosa no era clara; no se li havia trobat res a sobre.

—Ho deu haver passat a un còmplice —va xisclar la dona tota sulfurada. Però immediatament va resultar que no havien vist el lladre gaire bé, i no estaven molt segurs que fos ell.

—No hi ha problema —va dir el cap de la patrulla—, ara ve amb nosaltres i després d'unes quantes hores ja veureu com ens contarà fins i tot el nom de la se va rebesàvia.

Aquesta perspectiva va decidir-me a intervenir.

—Ramon, aquest noi jo el conec, i ell no ha pogut ser, perquè fa un moment era amb mi.

Tothom es va girar, de no gaire bon humor, i va començar la discussió. En Ramon em va cridar a part, i em va fer prometre que un dia li explicaria les meves relacions amb aquell projecte d'Al Capone; per cert que l'actitud d'en Perico va ser extraordinàriament divertida; quatre mesos enrere no s'havia dignat a dir-me ni ase ni bèstia, i aleshores, conscient del que s'hi jugava, es va posar a cridar, sense que ningú no el pogués fer parar, que ja els nostres pares eren amics, que jo el coneixia del dia que va néixer i li havia fet de padrí, i que feia dos dies que estàvem plegats i no ens havíem separat (amb perdó de les senyoretes, però això és el que va dir) ni per anar a cagar. En Ramón em va advertir que si el deixàvem anar, en certa manera, quedava sota la meva responsabilitat, i vaig acceptar-la. Els que havien estat robats van quedar-se amb els municipals, omplint-los el cap sobre el moneder de la senyora i exigint un culpable, i en Perico i jo vam marxar carrer Ferran amunt.

—Tens sort que no hi havia proves definitives contra tu —vaig renyar-lo, quasi sentint-m'hi obligat, però per dins molt divertit amb la situació.

Quan vam ser a la cantonada va girar cua com un llampec, i de poc que no em desapareix; jo en aquella època era molt àgil, i com que tenia les cames més llargues que ell, i a més estava en for­ma, vaig atrapar-lo. El vaig agafar pel braç amb tanta força que hauria fet cridar un home ferreny, però en Perico estava fet a sensacions més dures. Em va mirar rient amb resignació, com qui pren paciència davant d'un importú.

—Pietat per l'últim dels infeliços, pel més trepitjable dels cucs —va xisclar histriònicament.

—Em sembla que almenys a mi podries dir-me si el moneder li has pispat o no!

El petit bandoler va obrir uns ulls molt ofesos.

—Jo? I ara! Com ho puc haver fet si  he estat amb tu tota la tarda?