Era l'hora de les guitarres i les palmes...


Obra:Zanzíbar pot esperar (p. 23)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Era l'hora de les guitarres i les palmes quan vam sortir a la plaça. Un gitano alt i prim —rostre xuclat, cos de ballarí i cabell negre i arrissat, llarguíssim— tocava amb poca traça al ritme que li marcaven les palmes de quatre amics asseguts en un banc, els culs al respatller i els peus al seient. Sonava fatal, però estaven embalats i no semblava que els importés gaire. Uns quants turistes se'ls miraven embadalits i els feien fotos. La caixa tancada de la plaça Reial feia que tot plegat ressonés com si hi hagués desenes de guitarres. Vaig pensar que, al cap i a la fi, era millor allò que la bogeria dels bongueros, capaços de passar-se hores i hores atacant un ritme monòton i eixordador. Ho anava a comentar a l'Alba, però em vaig adonar a temps que no estava per orgues. Va passar pel costat de la font sense ni veure-la i va enfilar cap a la Rambla a pas accelerat.