Així que van ser sols tots dos homes van seure...


Obra:Senyoria (p. 293-294)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Així que van ser sols tots dos homes van seure. Don Rafel va recordar el jardí, el cadàver, la Galana, tot l'horror i la por.

—     Què puc fer? — va implorar.

El Setúbal va somriure el punt just perquè no es notés i va deixar passar uns segons abans d'exposar-li el seu pla.

— Donar-me vuit-cents mil rals.

—     Perdó? — es va esgarrifar don Rafel, mentre la pell se li convertia en cartó insensible.

—Dit d'una altra manera: confiar en la meva discreció. Que té un preu, naturalment.

—Jo estic d'acord a tornar a pagar-vos generosament el vostre servei. Però heu dit...

—Vuit-cents mil rals.

—És tot el que tinc. És tot el meu patrimoni. No puc, don Jerónimo!

—Ho he calculat bé.

—Però no ho veieu, que em deixeu sense res? Fins i tot sense aquesta casa? Sense...

—Vuit-cents mil rals, senyoria. Us queda la casa de Mura. I. segur que us queden moltes més coses que ningú no sap que teniu.

—I què dirà, la gent? Ho trobaran estrany. Hauré de renun­ciar al càrrec... Voleu la meva ruïna.

—No. Només vull vuit-cents mil rals pel meu silenci actiu, m'enteneu? Per la meva protecció. O faré buscar el cadàver.

—És la meva ruïna! —va cridar don Rafel, a punt de plo­rar—. No tinc res més, jo! És com si em matéssiu!...

El Setúbal dos Sorrisos Sarcásticos es va aixecar. Els seus gestos s'havien tornat mes secs i tallants, com si ja no tingues cap sentit continuar fent comèdia.