— Que l'Elvira està enterrada al meu jardí?


Obra:Senyoria (p. 291-292)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

— Que l'Elvira està enterrada al meu jardí? Don Rafel Massó, Regent Civil de la Reial Audiència de Barcelona es va aixecar com un llamp de la cadira del seu despatx de casa. La sang li va fugir del cos i tot de punxes li van foradar la pell. Esgarrifat. Tant, que li va rodar el cap. Davant seu, el temut Setúbal s'havia quedat assegut, sense perdre la calma.

— Al parterre central, a la vora del brollador.

— Que... que... Però si...

— Des de fa dos anys.

— Això... Això és una mentida! El Ciset la va llançar a mar! Va tornar a seure. Ara estava congestionat. Aquella notícia sí que era extraordinàriament perillosa, pel que era i per qui la portava.

— És una mentida —va repetir, pegant un cop de puny a la taula. Don Setúbal dels Etcèteres va brandar un paper com a resposta.

— Es diu al fragment de la confessió del Ciset que tenia aquella dona. No tenia cap raó per inventar-s'ho, el Ciset.

— Sí. Perdre'm!

— Romanços, senyoria... Jo estic convençut que és cert. —Va reprimir un badall, potser per deixar clar que no estava gens afectat pels esdeveniments, i va prosseguir—: Si teniu tan clar que és una mentida, busquem aquest cos al jardí i estareu tranquil.

— I com justifico a la meva dona i al servei que ens posem a cavar als parterres? Que faig un pou? —De sobte li va venir una suor estranya. Es va treure la perruca i s'eixugà la calba amb el mocador d'encaix—. I si al capdavall resulta que la trobem...

— O sigui que pot ser que hi sigui —va reblar el Cascal de los Rosales.

— Jo què sé, pobre de mi... — Va mirar de reüll el cap de policia i es va adonar que havia de reaccionar d'alguna manera. S'assegué i va assenyalar el portuguès aparentant una fermesa que de fet se li escolava pels budells—: Si s'hi ha estat dos anys, amic meu..., també se n'hi pot passar vint.

Don Jerónimo no va poder contestar perquè els copets a la porta el van fer canviar de conversa.

— Què passa!? —A sa senyoria se li va escapar la impaciència amb aquell crit. Donya Marianna va entrar i va fer veure que se sorprenia.

— Oh, don Jerónimo! Quina sorpresa! A què devem l'honor de la vostra visita?

Qüestions oficials, Marianna — va tallar don Rafel. Però el cap de policia ja estava besant la mà de la mestressa i fent una breu i enèrgica reverència.