Esbós de lletra a Antoni Miró


Municipi:Ibi
Comarca:Alcoià

testing image

Esbós de lletra a Antoni Miró


Toni Miró, que dic, escolta això:

la impertinent verbositat del temps

és un parany devastador i obscè

i tu que ho saps passes de llarg i escrius,

lúcidament, part dellà del mirall.

Minuciós, dibuixes clarobscurs

damunt la pell cansada i vehement,

perquè la llum penetri pel teixit

incert dels anys i escampi claredats

molt més enllà de l'horitzó fal·laç

d'aquest vaivé d'un viure trepidant

sempre abocat a l'anorreament.

¿De quin secret pou de silenci treus

el lluminós i perennal sentit

de cada gest, de cada moviment?

Astut i greu, ¿t'absentes del brogit

per convertir qualsevol traç en foc

i esdevenir més tendre i reptador,

o bé descrius paràboles de vent

per incitar la pluja i el neguit

a definir correctament el rumb?

Símbols i espai combinen el desig,

l'esclat del roig i el sentiment del blau

que només tu saps mestrejar, discret,

per desvetllar l'enigma tortuós

de qualsevol misteriós esguard

i així desfer, sense ni moure els dits,

tot l'enfilall d'adverses solituds

que com un jou ens lliga i ens sotmet.

Pregunto molt i tu sempre respons

i és seductor dialogar amb el buit

de mi mateix cap on m'atreus, tossut

com un infant solemne i desimbolt.

Pregunto molt i em fa de tornaveu

la nuditat del cos i de la ment

que cap mirall no encerta a reflectir

fora d'aquell que m'ofereixes tu.

Et penso lluny, Toni Miró, i escric

desavesat de tot, tancant els ulls

força sovint per no trencar l'embruix

i aprendre'm més, com qui desfà camí

per repensar la nosa del futur

sense el temor de tòpics sobresalts.

Et penso molt, amic llunyà, i em plau

conversar amb tu silenciosament

per convertir la quietud en cant

i guanyar espais de música subtil.

Tot s'esdevé prement la solitud,

configurant ardidament els mots,

renunciant a l'oripell i al fast

per assolir l'esclat essencial;

tot s'esdevé de claredats endins

i el repte, el crit, la turpitud i el goig

no són sinó d'aurèola del llamp

amb què podem, potser, combatre el vell

parany del temps, verbós, impertinent

i, al capdavall, obscè i devastador.

 

Roda de Ter, octubre de 1992