Inesperadament, un espectacular automòbil Dion-Bouton...


Obra:Barcelona tràgica (p. 120-121)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Inesperadament, un espectacular automòbil Dion-Bouton, model Torpedo, de deu cavalls, va irrompre en l'escenari tumultuós del port. El conduïa un chauffeur d'uniforme i a bord viatjaven les marqueses de Castellflorite i de Comillas, tan estirades, tan satisfetes d'elles mateixes, tan elegants amb aquells vestits de cinquanta duros comprats a can Borràs de la plaça de la Constitució, i amb aquells barrets im­mensos, acompanyades per una dama tan distingida i bonica com Emília Estrada vestida de negre. Van aconseguir encaixar el vehicle entre la soldadesca i la multitud civil i, tan contentes elles, indiferents a la fúria que crispava els punys i escopia insults i consignes contra la guerra, van procedir a repartir estampes de la Mare de Déu, medalletes i tabac, això sí, també una mica de tabac.

Aquella iniciativa fou com una bomba.

—Estampes? —van cridar els soldats, i les dones, i les mares, i els amics—. Estampes?

Les imatges de la Mare de Déu van desaparèixer dins dels punys i es van convertir en petits projectils contra les eixelebrades que es pensaven que repartien felicitat. Les medalles podien fer més mal, segons on toquessin. Primer van anar a parar contra les dames d'Acció Catòlica; de seguida van anar a parar al mar. A continuació, algunes dones es van enfilar als estreps del cotxe i van apropar els rostres ferotges als rostres sorpresos de les benintencionades, per poder-les insultar ben bé, esquitxant-les ben esquitxades de capellans. I, en comprovar la suspensió de l'automòbil, es van dedicar a sacsejar-lo amb violència. Algú fins i tot va estirar la mà per tocar els brocats del vestit d'Emília.

Una de les esposes que duia el fusell del seu home va aixecar l'ar­ma per damunt del cap, perquè tothom ho veiés i, al crit de «No a la guerra, que hi vagin ells!», el va llençar al mar.

Aleshores, la multitud va atacar. «Caleu baionetes! Caleu baionetes!» Ningú no en va fer cas. No podien. Algú va voler obeir però les empentes i estrebades van fer caure la baioneta per terra i després no hi havia manera de trobar-la entre tantes cames i tantes faldilles esvalotades. Els civils envoltaven els soldats, els agafaven pels braços, se'ls penjaven del coll, «No marxis!». La majoria dels reservistes es veien aterrits, amb el cor dividit entre les dues opcions. S'imaginaven consells de guerra, acusats de deserció, el piquet d'afusellament, el paredó. L'exèrcit sempre guanya, tard o d'hora. Els oficials que clavaven empentes aquí i allà es veien molt perillosos. Els soldats lluitaven, doncs, contra les dones i els fills i les mares, «deixeu-me, deixeu-me, per l'amor de Déu!», lluitaven per arribar a la passarel·la i pujar al vaixell que els havia de portar a la guerra.

Però també hi havia soldats que arrencaven a córrer envoltats per parents, amics i coneguts protectors i buscaven vaixells estrangers que els volguessin acollir. Hi havia fusells i fins i tot instruments musicals que sortien volant i esclataven contra les onades del port. Els soldats veterans del vaixell baixaven corrents per la passarel·la. —Que s'escapen, que s'escapen! —cridaven els oficials, desbor­dats—. Embarqueu la gent d'una puta vegada i el que vulgui fugir l'executeu aquí mateix!