L'oreneta


Obra:Quan jo era noi (p. 99-100)
Municipi:Calaf
Comarca:Anoia

Alexandre de Riquer (Calaf, 1856–Palma de Mallorca, 1920) fou poeta i pintor. Introduí el cartellisme a la ciutat de Barcelona. Va néixer al mas de Bassols, situat a 400 metres del trencall de la carretera que porta a Enfesta a partir de la qual s'uneix Calaf amb Castellfollit de Riubregós, i hi va passar llargues temporades de la seva vida. Admirant el paisatge que envolta la masia podem llegir el fragment inicial de "L'oreneta", en el qual l'autor rememora la seva infantesa, viscuda en un ambient arcàdic entre els típics jocs de la mainada i una observació innocent i intuïtiva de la natura que després va influir en les seves composicions pictòriques posteriors.
testing image
Veu de Ricard Giramé:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/4gEXk5DtW33lK3eIhFWl.mp3

L'oreneta

Haveu conegut en la vostra vida un bordegàs de fora, selvatget i pocavergonya, d'aquests que se us queden mirant de fit a fit amb les mans a les butxaques, els ulls lluents, el nas arremangat, observador i valent? Doncs, figureu-vos que això era jo anys enrere. Vivíem en una masia grandiosa que encara es recordava de quan havia estat castell, tota voltada d'hortes, la riera un xic més avall, el molí a la dreta, i després boscos i vinyes. Masiaires i pobletans teníem guerra tots los diumenges en sortint de missa, i d'aquelles pedrades jo era el capitost d'un bando.

Renyines formals i cops de mandrons, que de tant en tant ne deixaven algun de senyalat per tota la vida i feien que de baralles de nois en nasquessin rancúnies d'homes.

Los masiaires solíem guanyar la partida, i gairebé sempre los del poble havien de fugir escampats, nosaltres al seu darrera fent-los córrer fins a dintre dels carrers i promovent les ires de les comares que conversaven al peu dels portals, esparverant-se amb lo rebotre dels rocs, que espurnejaven a d'esclafar-se sobre el brunyit empedrat.

No ens deturàvem fins a tant que venien a barrejar-s'hi els homes de la plaça interrompent per curta estona llurs converses sobre els preus de l'ordi i del blat.

Tots me donaven la culpa a mi, per què com a capità, cridava i em movia més que els altres.
Carabrut, esborrifat de cabells, atrevit, indomable, semblava mentida que jo tingués una engruna de bondat, i, amb tot, un fet que recordo em fa creure que el cor sabia batre a temps, causant fondes impressions que no havien d'esborrar-se mai més de ma memòria.
Tornava el bon temps i amb lo bon temps arribaven del lluny les orenetes, alegres missatgers de Primavera.

Dessota de l'eixida havia vist la primera, arrapada al niu per la banda de fora guaitant a l'interior.

Son cosset prim, bufó, ben estiradet, amb la cua d'estisora i el ventre blanc, furgant dintre per netejar-lo de les runes que el vent de la tardor i els freds de l'hivern hi havien arremolinat, fent caure engrunes i fulles seques sobre les lloses del portal.

L'oreneta, sens preocupar-se poc ni molt de mi, seguia sa feina tranquil·lament, com si jo no hi fos per res, amb moviments elegants i distingits.

L'admirava pensant que podia ésser una de les que l'any passat havien nascut allí i saludaven amb tan garbo les matinades i el solixent xerrotejant arrapades als ferros del balcó, dient-me:

Lleva't, lleva't dematí:
a la bassa del molí
he caçat un mosquitet
tot mullat i mort de fred,

mentres jo, endormisquejat, me girava sota les flassades, trobant que el sol era poc alt per llevar-me i menar a bon fi alguna entremaliadura, donant la raó als pardals novells que des dels nius de les teulades me deien: gíra't i jeu! gíra't i jeu!