Lo tabalet


Obra:Obra valenciana completa (p. 376-379)
Municipi:Algemesí
Comarca:Ribera Alta

testing image

Lo tabalet


Febrós, ple de basques, un pobre agüelet,

del llit mig alçant-se, li dia a son nét:

 

-«Se fa ja tot negre;

tinc por i tinc fred:

repica l'alegre

festiu tabalet.

 

Com tu, fill meu, era: vuit anys jo tenia;

mon pare -¡sant home!- me va dir un dia:

-"Avui vullc donar-te mon únic tesor".

I al coll me penjava -¡quin goig i alegria!

-aqueixe que anyore tabal d'argent i or.

 

Prenguí les baquetes amb mans tremoloses;

així que feriren la caixa ductoses,

l'alegre redoble sonà, i llancí un crit:

¡Quan bé repicaven les notes joioses!

Millor repicava mon cor dins del pit.

 

¡Repics d'esperança, de glòria i de festa,

ompliu, ompliu sempre mon cor i ma testa!

¡Soneu a la vora del meu trist capçal!

¡Sol bé que desije! ¡Sol goig que ja em resta!

Siau de mon trànsit la marxa triomfal.

 

Vestit tot de pana, i amb pas curt i noble,

davant de mi anava l'altiu donsainer:

quan prop, fent la via, ja estàvem del poble,

soltava jo als aires l'alegre redoble,

i eixia a l'encontre l'estol bullanguer.

 

Les dones cridaven, lladraven els gossos;

al fi, la donsaina, de tons clamorosos,

les purnes llançava que inflamen los cors:

¡Quin goig quan creuàvem, triomfants i gloriosos,

la plaça enramada de murta i de flors!

 

La gent, ¡com omplia balcons i finestres!

¡Quants passos ballaven, seguint als seus mestres,

de flocs plens i randes, los vius tornejants!

¡I que moxigangues formaven tan destres,

als muscles dels jóvens muntant els infants!

 

Rumbosos clavaris -Déu paga estes obres-

bescuits repartien als rics com als pobres;

a vol les campanes sonaven arreu;

i enmig aixecant-se de dos canelobres

sortia del temple, pausada, la creu.

 

Als nens en los braços alçaven les mares:

en llargues ringleres formats los cofrares,

coberts desfilaven de negres ringots;

darrere, els que porten la llei en les vares,

i els tendres acòlits, i els vells sacerdots.

 

Enmig de garlandes, de lliris i roses,

¡quan bé resplendien, en andes llustroses,

la Verge divina o el sant titular!

¡I com esclataven les traques rabioses,

i "¡Vítor!" cridava la gent al passar!

 

Al vespre, ¡que falles!, ¡quins balls!, ¡que alegria!

Mesclant llum i fosca, juntant nit i dia,

per l'aire volava xiulant lo coet;

lo món tremolava, lo cel s'encenia;

i ni un punt parava lo meu tabalet!

 

Repica, repica, repica sens treua

mon nét: és ma glòria la música teua;

morí mon bon pare; també el teu morí!

Fill meu, en tes venes, renaix la sang meua:

repica sens treua, repica sens fi.

 

Repica, i mai paren los teus grats redobles;

encenguen alegres en tots los cors nobles

lo sant entusiasme que inflama el cor meu;

i estenguen gojosos per viles i pobles

l'amor de la terra, la gloria de Déu».

 

Així el vell parlava,

mig cego i mig sord;

lo nét repicava

plorant sens conhort.

De pronte llançava

un crit agre i fort;

a l'avi abraçava,

¡i estava ja mort!