Jo, per morals i catalanistes sentiments familiars...


Obra:Memòries II (p. 62-63)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Jo, per morals i catalanistes sentiments familiars, no havia respirat a casa meva cap mena de simpatia per l'espectacle dels toros. La seva força, com la de tantes coses, vaig descobrir-la al pati de Dret. Es va escaure que dos toreros extraordinaris, Joselito i Belmonte, tenien la mateixa edat que jo, i a tots dos els vaig veure néixer a la plaça amb la gran em­penta d'una glòria no superada. Jo vaig ser aleshores un constant espec­tador de l'aventura d'aquells dos xicots i de la de molts d'altres que els precediren i els succeïren. Jo he vist torejar encara el Bombita, abans de convertir-se en aristòcrata barceloní, el Machaquito, el Fuentes, el vell Algabeño i, sobretot, Rafael Gómez «el Gallo», que ha estat una de les figu­res definitives de l'Espanya moderna. Jo he assistit a les tardes més al·lucinants i a les tardes més catastròfiques d'aquell torero únic. Aleshores «el Gallo» posava en una fonda del capdavall de la Rambla; els vespres es feia afaitar a la seva cambra, i des del carrer havia vist més d'un cop el perfil de cera d'aquell gran home immòbil com el d'un mort, oferint els pòmuls a la navalla d'un barber estrafolari, gitano com ell mateix. A contemplar aquella maniobra de l'afaitament s'aturava un grup considerable de badocs, i en tal punt, els pòmuls del «Gallo» i el seu nas entre picaresc i zurbaranesc, a través dels vidres d'un balcó sense pena ni glòria, il·luminaven la Rambla amb una llum solemníssima i antiguíssima, gairebé cretomicènica.

Recordo que, essent encara estudiant, una tarda vaig anar a veure Jo­selito, Belmonte i un torero que li deien Punteret a la plaça «Sport», que després s'engrandí i es convertí en la «Monumental». El meu seient — per una casualitat que no es repetí mai més durant la meva vida — em situava al costat mateix de don Alejandro Lerroux, i aquell polític tan popular, al qual mai no havia dirigit la paraula, em mantenia una punta cohibit. Feia molta calor, i el front enorme, vermell i tibant de don Alejandro — aquell front de codony escalivat — suava copiosament.

D'entrada, engegaren al Gallito un miura mastodòntic, que en deu minuts, i després d'estripar quatre cavalls, va fer les següents desgràcies: enganxà un picador per sota l'aixella i el deixà inservible, enganxà el Punteret espectacularment i el ferí de gravetat, i per fi, encara més espectacularment, enganxà el Gallito per l'entrecuix i el projectà enlaire, davant l'esglai col·lectiu. La cogida, considerable, em penso que fou l'única que sofrí el Gallito abans de la que molts anys després, a Talavera de la Reina, li ocasionà la mort.

Jo, com tants espectadors, vaig acudir a la infermeria per assabentar-me del diagnòstic facultatiu, que era bastant reservat, i, en retornar al meu seient, el meu veí, o sigui don Alejandro, m'interrogà sobre la trista contingència. Jo, lleugerament torbat pels meus pocs anys i per la categoria de l'home públic que em dirigia la paraula, vaig contestar a Lerroux com si contestés a qualsevol senyor Pepet anònim, fingint no donar-li la més petita importància. Aquesta fou la manera que em semblà més discreta i més correcta, i aquella fou la primera i última vegada que entre Lerroux i jo s'establí un pensament de diàleg. Tornant als toros, Belmonte quedà com a únic torero disponible. Ell sol liquidà el toro assassí i els cinc germans que el seguien, tots tan miures com ell i tan malintencionats. No cal dir que tot plegat constituí una de les tardes més fortes que he passat en una plaça de toros.

Després del temps universitari, minvà en mi la fidelitat a les corridas, i cada vegada vaig anar espaiant més la meva presència en aquests espectacles. Quan sortia un torero nou que em deien que era molt bo, l'anava a veure, i així els he anats coneixent tots, fins a l'època present, en la qual puc dir que només vaig als toros dos o tres cops per temporada.