Dia 9 [de juny de 1987]


Obra:Diari 1987 (p. 191-193)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Dia 9 [de juny de 1987]

 

«Passem a les observacions. En primer lloc em crida l'atenció que mentre el vostre text dedica una mica més de tres pàgines a allò que en dieu la meva primera etapa (1952-57), a la qual pertanyen tretze obres, només en dedica un xic més de quatre a la segona (1957-71), amb trenta-sis llibres, i tot just dues a la tercera (1972-avui), amb vint-i-dos títols. Això seria despro­porcionat ni que totes les novel·les, tinguessin el mateix "valor", i més ho és quan cal tenir em compte que hi ha un període d'"aprenentatge" i un altre de "maduresa".

»Normalment, hom centra els estudis en les obres "majors" d'un autor i deixa una mica de banda les altres (com he dit algun cop, parlem de la Comedia humana, no d'Argow el pirata). Per això em sorprèn que aquí es dediqui proporcionalment més atenció als llibres de la primera etapa que no pas als de les altres dues i, sobretot, que quedi tan negligida la tercera, quan publico algunes de les novel·les més "significatives". Hom té la impressió que us sentiu una mica perduts de seguida que us fal­ten els comentaris "crítics". Hi ha més tou d'informació sobre la primera etapa i part de la segona que sobre la tercera, quan els meus llibres són pràcticament silenciats.

»Això explicaria, potser, que us afeixugueu tant sobre les in­fluències existencialistes i les detecteu fins i tot en una obra com temps obert, que més aviat us hauria d'haver fet pensar en Taine; que passeu tan de pressa, quasi només citant-la, sobre Espais de fecunditat i no us adoneu, doncs, que no pertany al "nouveau romá" bo i que el tingui present; que ignoreu les diverses propostes "estilístiques" de Sólids en suspensió, que us deixeu al tinter Baixeu a recules i amb les mans alçades, una de les claus, i potser la clau, del com i del perquè de la meva novel·lística, que no us referiu mai als "canvis" de llenguatge (sense sortir del mateix Fabra, imposat pels correctors quan jo començava, es pot escriure en més d'un llenguatge); que no establiu cap relació, per exemple, entre Cendra per Martina i M'enterro en els fonaments, o entre Solució de continuïtat i Tocat pel foc, etc.; que no us encurioseixin gens ni mica els Anònims, notablement el tercer; que els Apòcrifs (no ben bé una "aproximació al romance", puix que de fet vaig dir, i és una altra cosa: "és la novel·la romàntica (...) d'algú que no volia morir sense entrar també en aquest gènere i que, un cop dins, s'ha enfonsat sense prevencions en un doble tou que el ro­mance (...) tot just frega, si ho fa") se us perdin entre dotzenes de títols; que No hi fa res si el comte-duc es quedi en alguna cuneta del camí tot i la "pertorbació" narrativa que introdueix; que no es concedeixi el lloc que potser es mereixia a un expressionisme que ja m'interessava de ben jove (l'any trenta-cinc llegia Döblin, per exemple); que no es digui ni una paraula de la "preocupació" re­ligiosa que manifesto a partir d'un determinat moment i en obres com els Apòcrifs, No hifa res si el comte-duc, Múltiples notícies de l'Edén, Patologies diversament obscures, Crucifeminació, etc.; que no acoteu com caldria les diferents parcel·les del camp narratiu que he «explorat»; que en referir-vos a la ciència-ficció citeu el Mecanoscrit i calleu l'existència de Succés simultani i d'Aquesta matinada i potser per sempre, prou remarcable, la darrera, per la quantitat de teories sobre el temps que discuteix o inventa... No continuem, perquè ja es fa massa llarg.

»Sé que és ingrat haver d'examinar més de setanta novel·les d'un autor que es proposava d'aconseguir una "totalitat narrativa", però aquesta aventura hauria d'estimular l'estudiós, el crític, en lloc de temptar-lo a procedir a una mena de "reduccionisme" que no s'aplica pas als altres autors... Ara, si us sem­blen vàlides aquelles paraules de Benet i Jornet (i us ho deuen semblar si les reproduïu), de les quals pot deduir-se que he esmerçat de quinze a vint mil pàgines a exhibir uns instruments de què no m'he sabut servir... Em sembla que la vostra Història de la literatura catalana és una obra massa seriosa per acollir aquestes "inepteses". Se m'hi podria reduir a un autor "a peu de pàgina", però si se'm dedica un article cal que sigui acurat i suficient, la qual cosa no vol pas dir necessàriament "aprovador". Al capdavall, he fracassat. Per cert que aquest seria un bon títol: EL FRACÀS D'UN NOVEL·LISTA.»