Mentre els senyors de Barcelona,


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Mentre els senyors de Barcelona, que veurien com es derruïen les muralles, passejaven i finejaven pel carrer de "Fernando", tot fent marrada cap a la Plaça Reial, o bé baixaven dels carruatges amb cotxer i lacai per prendre pastissos en platets de Llemotges i porto en co­pes de baccarat a les pastisseries de la Rambla, pels carrers estretíssims d'una Barcelona acinyellada s'apressaven, al segle passat, aquestes xinxes, amb el cabell esbullat, el vestit ple de borra i una desagradable sentor d'oli. La gent les veïa brutes i per això les anomenava «xinxes», com el paràsit d'animals de sang calenta, que apareix amb la misèria i quan no hi ha neteja ni higie­ne. Segons el diccionari Fabra, xinxa és sinònim de dona bruta en la primera accepció. En la segona, «és una dona que treballa en una fàbrica, sobretot de filats o de teixits, que sol anar bruta i fer olor dels materials amb què treballa».

La xinxa, prou que coneixia el carrer! Les novel·les populars de començaments d'aquest segle, algunes anònimes, ens expliquen com vivien aquestes dones, les primeres proletàries de la Revolució Industrial: treballaven de les cinc del matí fins a les vuit del vespre, sempre sota l'ull amatent del majordom i el contramestre, sense lleure ni per respirar. Diuen, també, que no tenien temps ni de rentar-se ni de polir-se, que no sabien què era el caliu d'una llar, que no tenien esma d'aprendre res perquè el treball les deixava extenuades, però que tenien l'instint de la rebel·lia, «perquè qualsevol canvi que vingués no podria ser pitjor que aquell viure sense dignitat».

Les xinxes corrien i corrien per aquests carrerons del Raval i la Ribera que avui ens desperten tantes nostàlgies. Deixaven, de bon matí, «l'infantó pernejant al bressol, perquè si no haurien trobat la porta del treball tancada (...) A l'hora d'esmorzar, corrien com esperitades, amb el deler de cuidar la mare vella o d'alletar el fillet —que, tan petit, i ja coneixia les misèries del viure— i que al cap de poc refeien el camí amb l'esmorzar a la mà, corrent sempre, i menjant i ennuegant-se, com si aquell viure fos una maledicció».