Mai, ni de lluny, l'Andreu no s'hauria pensat...


Obra:Senyoria (p. 202-203)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Mai, ni de lluny, l'Andreu no s'hauria pensat que podria arribar a ser el protagonista d'una d'aquelles macabres processons que s'iniciaven a la plaça del Blat, i Bòria avall, arribaven al pla del Born, on erigien les forques. Per sepulchra regionum, coget omnes ante thronum, i mossèn Terricabres remugava al Seminari, el faria tornar: no sap ni dir coget com Don mana. Mai l'Andreu no havia volgut assistir a aquest espectacle depriment; molts ciutadans que podien fer-ho aprofitaven el dia d'una execució per marxar de la ciutat, amb les criatures i la senyora, lluny d'aquell acte bàrbar però necessari. Tot i que a la tornada inquirien, anhelants, als que ja fos per tenir més fetge o per no tenir casa a Santa Coloma s'havien quedat a ciutat i per ventura havien assistit a l'execució: si era molt jove, si anava mal afaitat, si s'aguantava dret o l'havien d'assistir, si s'havia rigut dels soldats i del públic, si havia escopit al capellà —quanta maldat al món, Senyor! — si havia besat el crucifix mentre se sentia el judicandus homo reus, huic ergo parce Deus, eh?; si havia pujat pel seu propi peu al cadafal; que qui era el botxí, aquell gros i cepat o l'escardalenc. El primet, era... I què més, va: hi havia molta gent? Havia dit algunes paraules, eh? I el d'allò, el moment, l'escanyada, vaja: com va ser, eh? I els més saberuts, si estaven només entre homes, fent un cafè o una xocolata al carrer de Santa Anna, a cal Geli, abaixaven la veu i deien és cert que quan els pengen se'ls enravena? I segons qui fos el contertuli contestaven ui, és un escàndol o, doncs no m'hi vaig fixar, o vés a saber, perquè amb les robes tan folgades que els posen les dames xucla-sangs de les confraries no es pot veure si el condemnat empalma com Déu mana i com el costum co­menta. D'una manera o altra, doncs, l'execució d'un malfactor, d'un amotinat, d'un lladre o d'un desertor, home o dona, tant se val, era motiu de conversa, angúnia, sospirs i fins i fot anhel dels més arrauxats. I encara bo que les execucions, vingués el condemnat de la plaça del Blat o de la Ciutadella, es feien a hores desavinents, no com quinze anys enrere. I per més lliure que en fos l'assistència, qui està per penjats en aquesta hora i amb el fred que fa.

La comitiva va sortir de la plaça del Blat a dos quarts de cinc. L'Andreu, a peu dret, repenjat en una fusta del carro, contemplava la plaça amb ulls plorosos, afamats, amb ganes que a través de la mirada una mica d'ell es quedés en aquells indrets. Sacsejat pels sotracs del carro, l'Andreu es va agafar com va poder, mans lligades sota la gonella, a la barana. Tocant al carrer de la Bòria va distingir un grup de persones arraulides pel fred que contemplaven la comitiva. Vés a sa­ber si no eren viatgers que anaven a la capella d'en Marcús en cerca de la seva diligència. I si es tractava... del seu pare, i de la Teresa..., o del Nando o d'un altre amic?...