testing image

Un múscul traïdor

 

Conten d'un famós director de teatre que no aconseguia emocionar els seus actors amb una obra de Shakes­peare.

—És que ens queda tan lluny, la història del rei Lear!

Aleshores el director els va dir que acluquessin els ulls, que premessin tot seguit amb força les parpelles i, quan el tel color de rosa esdevingués negre fosc, comencessin a pen­sar en la tragèdia del rei Lear. Primer, com a rei. Més tard, com a pare.

I així ho feren. El rei els quedava lluny, el pare, no tant. I acabaren per entendre una de les tragèdies mes contemporànies de William Shakespeare. Potser nosaltres, forçats a escriure un article cada dia, anem perdent a poc a poc espurnes d'emoció. Les històries són recurrents. La fredor s'imposa. No és que ens vantem de tenir un cor gelat, perquè el cor no té cap temperatura. «És un múscul ben resistent», deia Woody Allen.

I tant, que n'és, de resistent! Els pulmons poden assecar-se, l'oxigen pot traslladar-se per la nostra sang de manera més relativa, però el cor resisteix. Un bon múscul. Un múscul traïdor, tanmateix. Traïdor en la recurrència.

Perquè a penes si fa uns dies que havíem d'enraonar de la Irene, la nena que s'ha quedat sense cames a causa d'una bomba terrorista. I ara la Irene ja és noticia vella. Carpetada per a les cames de la Irene. La història de la seva recuperació serà un dossier vell. Una altra notícia vola, delerosa de protagonisrne: un nen acaba de morir a causa d'una altra bomba terrorista. Un nen de dos anys que a penes si aprenia a enraonar. Un bessó. ¿Sabran els pares quin és el fill que ha mort? Ells ho sabran, ells no s'equivocaran pas. Com tampoc s'equivoquen els terroristes. Han matat una altra criatura només per demostrar-nos que sí que ho sabien. Que ja ho sabien, que havien comès una barbaritat en deixar una nena de dotze anys sense cames. Al lloc del cor, una esponja. Una esponja eixuta.

I són ells els qui ens obliguen a escriure articles recurrents. A les repeticions. Voldríem caure en el tedi, sospirar per la malenconia tardoral, celebrar un novembre tan benigne. Voldríem celebrar, també, que ja s'acaba l'any Mozart i podrem escoltar altres compositors, i que fan dues o tres pel·lícules molt bones, o bé enrabiar-nos perquè Amantes no va a Hollywood, voldríem saber què fan en aquests moments Robert de Niro, o la mare d'en Robert de Niro, a qui una vegada li vaig regalar una capsa de carquinyolis...

Voldria, sobretot, avorrir-me. Que l'horitzó del món fos un quilòmetre i mig de platja de llevant, amb l'arena fina i les gavines assassines. I no haver de tornar a comptar els nens morts per aconseguir l'emoció que els faltava als actors que havien de representar El rei Lear. Però ¿què en saben, els ter­roristes, del rei Lear, del cor com a múscul resistent i del dolor que senten els qui han d'admetre que una criatura de dos anys acaba de desaparèixer?

No els cal parlar del mar, germans, als terroristes. Ni de Shakespeare. Totes dues realitats queden massa lluny de la seva closca buida de neurones, de pensaments i de sentiments. Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té. (9-XI-1991)