Hi va haver un temps en què els meus somnis...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Hi va haver un temps en què els meus somnis sempre s'esdevenien al mateix escenari: al pati interior de la casa familiar. M'hi vaig passar moltes hores, en aquest pati, jo era una nena que tenia prohibit jugar al carrer. Hi havia jardins a sota, m'arribava l'aroma d'un llimoner i tocava les flors dels baladres, que no fan olor i que els grans deien que enverinaven si hi passaves la llengua. Als somnis, tornava a mare a través del pati. Voltada de cases altes, sota l'indefectible pedaç de cel blau, m'hi sentia protegida. Els somnis eren harmònics, tot s'aturava, tot era etern. Però, quan ho recordo, els ulls de la ment em duen a la postguerra —noció que he après a través dels records dels altres, dels llibres d'història— i l'olor d'un llimoner em duu al poema In memoriam de Gabriel Ferrater:

 

«No hi vam entrar. Fèiem la muda, i no

trobàvem interès en els parracs

de vella pell. Oloràvem la por

que era l'aroma d'aquella tardor...»

 

El llimoner sempre serà, per a mi, l'aroma de tar­dor, la postguerra. Però, com diu Maria Aurèlia Capmany al segon volum de les seves memòries: «Això era i no era, era un món feliç i no ho era, potser en realitat tot era tristíssim, però, tampoc, ningú no et podia ro­bar el sol i el mar i la pell de l'altre.»

En aquell pati, no existia Franco, ni la misèria, ni el càstig. No hi havia gent dolenta. El meu somni era ordenat com els patis interiors d'un quadrat de l'Eixample. Quan un escriptor/escriptora recorda la infantesa, posa en ordre la seva vida, i se la inventa.