Apel·les Mestres ha passat avui un dels seus pitjors dies...


Obra:Diari 1918-1961 (III) (p. 11-12)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

18 de juliol de 1936

 

Apel·les Mestres ha passat avui un dels seus pitjors dies. La seva vida s'està acabant. No s'ha pogut fer res per aturar les hemorràgies nasals que fa tres dies que no paren. Els doctors Ventosa i López ja ens han dit que era la fi. Pobre Apel·les! A més, interromputs els telèfons i totes les comunicacions amb els pobles de fora, no sabíem com avisar els seus nebots de Montmeló. Finalment ha arribat en Tizià. Ha estat una tarda molt dolenta, tot l'ambient era de tragèdia. En Dionís ha vingut a donar-li una injecció de tant se val i el pobre senyor Apel·les no   ha perdut aquell esperit que segur que sabrà aguantar fins al darrer moment de vida. S'acomiadava de la gent amb sang freda i humor: "Voleu res per a sant Pere?" - ha dit a no sé qui. "Estic ballant el zapateado final" -ha comentat al doctor López. "Sóc un home que s'està dessagnant i no se li pot fer res" -ha dit a l'amic Elies. I en un moment que s'ha abandonat i ha perdut el control, ha dit a la Tina i a les noies: "Feu de mi el que vulgueu." Ell que havia estat sempre un home prudent i que no havia volgut mai que li veiessin ni una ombra de nuesa. Pobre Apel·les! Ha vingut a veure'l el poeta Garriga per portar-li material per a la seva col·lecció i encara ha trobat mots d'humor. Hi érem tots els amics íntims: en Lliurat, en Via, en Marinello, en Massià, en Maicas i jo, a més de les nostres noies i la Theresina.

El pacient era al sofà del salonet, tot fet un mar de sang, talment un home escorxat, i encara moriria sense haver fet un dia de llit. A entrada de fosc i a pes de braços, l'hi vam portar. En passar pel rebedor i a la llum del crepuscle, amb un rostre verd groguenc i uns ulls que li sortien de les conques, el vaig veure mort. Realment anava cap a la fi, però era un home tan extraordinari que podia enganyar fins el més pessimista.

Es palpava no se què d'anguniós. Però vora la una de la nit, veient que no agreujava i a precs d'en Tizià, vam marxar a casa a descansar un xic, convençuts que la feina fóra l'endemà diumenge. Ara, qui dormiria aquella nit?