Hi ha pastors que tenen l'esperit musical...


Obra:Tres guies (p. 850-852)
Municipi:Ripoll
Comarca:Ripollès

testing image

Hi ha pastors que tenen l'esperit musical i saben cançons antigues. Però generalment el que els caracteritza és la gravetat i el silenci. Els vells pastors, a les hores de lleure, solen entretenir-se fent treballs manuals: culleres i forquilles de boix, gots, collars, esclops i objectes rústecs de tota mena. Els fan a pun­ta de ganivet i els omplen de dibuixos deliciosos. D'aquesta feina, els pastors en diuen «musicar», mot finíssim que sembla concentrar tota l'essència de divagació atenta de l'artesania.

La vida dels pastors s'inicia a les acaballes de la primavera, amb la «diada del tondre», que és quan esquilen els ramats. Pocs dies abans de pujar a la muntanya marquen les ovelles distintament per a cadascun dels ramats que s'han d'agrupar. El dia abans d'emprendre la pujada, pengen les barrombes, o esquelles grosses, i les mitjanes, als marrans. Després, els pastors barregen aquests elements masculins en l'harem immens de les ovelles. El majoral s'hi posa al davant i emprenen el camí.

Quan s'acaba l'estiu, el bestiar emprèn el camí de tornada. El ramat és més nombrós perquè hi ha els anyells que han nascut. Quan arriba al poble que és la seva base — Queralbs o el que sigui — procedeixen a la tria — és a dir, a la reconstrucció dels ramats particulars. Munten pletes, on van col·locant, segons els senyals, els caps de ramat que durant l'estiu visqueren confosos.

Quan la tardor arriba, i a manera que avança, es produeix la transhumància cap a la marina, damunt les terres més assolellades i benignes. Aquests ramats no són mai tan nombrosos com els que a l'estiu pugen a muntanya. Però n'hi ha de conspicus. Fan via cap al pla, lentament, per uns camins preestablerts que els pastors coneixen admirablement. He sentit dir als pas­tors que, amb els ramats, tot sovint s'hi barreja alguna llebre que baixa de la muntanya al pla juntament amb les ovelles. De vegades, generalment, quan el bestiar travessa una població, les llebres es perden o fugen esfereïdes. Però moltes arriben a lloc. Els gossos, que es deleixen qui-sap-lo pels conills, no fan gens de cas de les llebres. Segons els pastors transhumants, les llebres del pla—les poques llebres que hi ha pels plans del nostre país—hi arriben barrejades amb els ramats muntanyencs.

La vida dels pastors exigeix paciència, conformació i amor a l'ofici. És un ofici dolç, ingenu i líric. Els enemics dels pastors són els animals danyosos i les tempestes a muntanya, que esglaien i fan fugir el bestiar. Aleshores els pastors situats estratègicament, amb els gossos, han de mantenir la immobilitat dels animals mentre es desferma la tronada per la solitud immensa i els llamps esberlen els penyals de la vastíssima i solitària geologia.