La dispersió de les masies té la graciosa mobilitat...


Obra:Tres guies (p. 760)
Municipi:Mataró
Comarca:Maresme

Aquesta gran escultura de ferro, que recorda les imatges de les pintures rupestres, és obra de Josep Maria Rovira Brull. Situada a la Porta Laietana, enmig d'una gran rotonda a l'entrada de Mataró, venint de Barcelona, s'ha convertit en la nova icona de la ciutat. Inaugurada el 1998, té una alçada de 34 metres i pesa 38 tones. Situats al mig del rotatori i acarats cap a la masia de can Marxant, avui centre cultural i mostra de l'antiga vida pagesa d'aquests topants, podem llegir un text de Josep Pla molt en sintonia en el que, en una altra època, era la destinació d'aquests terrenys. Si ens girem una mica cap a l'esquerra contemplarem la muntanya de Montcabrer, on es localitzaren els primers habitants de que després fou la Iluro romana ja establerta en el pla. Un poema de Josep Punsola canta entusiàsticament la simbologia antropològica d'aquest cim. Manuel Cuyàs testimonia com, en pocs anys, l'escultura de Laia l'arquera s'ha convertit en un referent popular fins al punt que la gent n'ha oblidat altres connotacions que no siguin les estrictament escultòriques i de valor icònic.

testing image

La dispersió de les masies té la graciosa mobilitat que en el país és habitual. Davant la façana daurada de les velles cases hi sol haver una palmera esvelta. Les files de xifrers tanquen els horts, amb les quadrícules esglaonades, aguantats per parets seques, admirablement cultivats. Les pites, amb els seus canelobres, flanquegen els camins pregons i solitaris. Passant per aquests camins encara sentiu de vegades - una mica lluny - el cruixir d'un carro, el grinyolar d'una sínia, la detonació remota, seguida d\m petit núvol blanc, d'un caçador invisible. Hi ha en aquests horts molts arbres fruiters. A l'hivern, quan els ametllers floreixen, palpita en el paisatge una fascinació blanca i carminada. En l'enlluernament aeri, les pedres morenes de les masies tenen un daurat dens. A mesura que anem pujant, en els terrenys més àrids, els garrofers, d'un verd untuós, estenen la seva pompa fins arran de terra. En els declivis de les fondalades, les velles oliveres, d'un verd platejat, posen sobre el paisatge una obsessió de pensarosa gravetat.