Mai no he tornat a l'estat de gràcia...


Obra:L'Avi (p. 17-18)
Indret:El port
Comarca:Garraf

testing image

Mai no he tornat a l'estat de gràcia. A aquella platja meva, la de fa —Déu n'hi do!— més de seixanta anys. Allà tot era obert, el mar era meu, el vent bufava a favor, l'arena estava feta per córrer i el cel es podia agafar amb les mans. Jo ho abraçava tot d'esquena a la ciutat, amb les pors i les enveges dels veïns darrere meu. M'embarcava al llaüt del pare, a les barques dels pescadors i als bous que rondaven la costa. Allà sí que hi respirava a ple pulmó. T'ho vaig dir mai, que la meva passió eren els estels? Sí, t'ho devia dir, tot i que tu no ho podies retenir. Hi anava sovint amb un company d'escola que era ben rondinaire.

— Coi, Cisco —es queixava—; com és que el teu estel sempre vola més alt?

— Perquè jo sóc amic del meu estel —cridava jo— i el deixo anar al seu aire.

No fa pas tant que vaig ensopegar amb l'antic company d'infància, ara un impressor conegut, i em va recordar els nostres jocs de platja. Ho va fer amb un deix màgic, com si en aquelles estones i aquelles paraules hi hagués bullit alguna cosa premonitòria. Potser sí. Potser la meva missió des de petit ha estat fer volar estels solitaris. Però et puc jurar que mai no he tornat a veure'ls pujar tan amunt, tan lliures i tan nobles. I és que només un minyó pot ser tan amic del seu estel.