El vent puja...


Indret:Terramar
Municipi:Sitges
Comarca:Garraf

testing image

El vent puja. Del bord anirem a tombar al dret de l'església, on ensenyen el seu groc vermellós les pedres de la Punta de la Torrosa, que és com es deia aquest cap que ara ha pres el nom del barri rusinyolenc del Cau Ferrat. Ja ningú, ni els més vells mariners locals supervivents, no recorda aquest nom de carta marina, com tampoc no diuen ja cap dels Grills per anomenar la punta sorrenca sobre la qual s'aixeca la blanca baluerna de l'hotel Terramar, edifici que fa de més bona senya que la tradicional ermita del Vinyet. Fa anys que l'edifici d'aquest hotel, de pinta clàssica, i no de ziggurat com ara, era groguenc, de color d'icterícia i per grandària i llum quedava més ben integrat amb la pineda. Li dic, a en Ramon, que aquestes curiositats interessen força, que em sembla que al restaurant d'aquest hotel vaig fer, quan era petit, si no la primera, una de les primeres menjades fora de casa, l'any trenta-quatre o trenta-cinc, fent parada i fonda d'un viatge de cap de setmana a Calafell, a fi de restaurar algú de la família del mareig causat pels revolts de les costes de Garraf. Aquella carretera estreta i plena de revolts era una tortura per als automobilistes i les famílies que passaven les vacances al litoral meridional de Barcelona. Recordo molt bé aquell dinar en què vaig menjar un arròs a la milanesa que, potser a causa del mareig, se'm va posar molt malament. El Ramon sí que recorda el nom de cap dels Grills d'aquesta punta de sorra on quan ell era jove no arribava el passeig. Com totes les platges de Sitges ha minvat molt en l'últim mig segle. Els temporals dels anys de la postguerra van estar a punt de fer desaparèixer tota aquesta llenca de sorra. D'aquells anys daten els espigons de defensa; allí al peu de l'hotel en van construir dos de paral·lels amb la intenció d'aprofitar-los com a portet esportiu, però la il·lusió va durar poc; i les ribes de sorra no en volen, de ports improvisats.