Nadal (fragment)


Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

Aquest fragment incial del conte "Nadal" es troba entre els més antics de l'autor, de fet, és contemporani de les proses de Difunts sota els ametllers en flor.  Rememora la matança del porc anual que es duia a terme a la casa de la padrina a la possessió de sa Coma Freda, a la falda de la serra de Tramuntana, a uns 15 minuts amb cotxe des d'Andratx. El conte està dividit en dues parts, aquesta primera que descriu amb riquesa de detalls la cerimònia però, sobretot, transmet el caliu de la festa familiar en ple cor de l'hivern. I la segona, que narra quan surt amb l'oncle a caçar amb l'oncle Cristí en un parèntesi que el proporciona la pluja. Aquesta part proposem de llegir-la en el lloc andrítxol on està ambientada la prosa. Després de relatar la tornada de la cacera i el pantagruèlic sopar amb tota la riquesa gastronòmica que proporciona el porc, el narrador acaba amb aquesta sentència plena de vida i nostàlgia alhora: "A fora, la pluja augmentava i arribava la nit. Suàvem, prop del furiós escalfapanxes. Jo crec que la gent, a vegades, ha estat feliç".

testing image

Nadal (fragment)


Aquell any matàrem el porc per Nadal. En rigor, hauria d'haver estat cap a Tots Sants, però a l'oncle Cristí se li capficà que la bèstia havia de fer les vint arroves. Era un porc negre i enorme, de morro tremolenc i ronc, asmàtic, ajagut sobre el fem, a vegades amb tota una niada de pollets grocs picotejant per damunt de la seva grossa panxa. El dia de Sant Tomàs apòstol el van tornar a fotre, entre un escàndol d'esgarips i contorsions, sobre la bàscula: donava els dos-cents quilos. Fou avisat l'escorxador.

Nadal aparegué gris, caient un plugim tènue i glaçat. Encara era fosc quan anàvem cap al corral, l'avi davant, amb un llum d'encrulla que protegia amb la mà. Contra el seu halo ataronjat i vacil·lant, els alens dels homes eren com tumultuoses i breus fumades. La llarga vall es perdia, en pendís, cap al poble llunyà i la mar. El porc dormia i en estiregassar-lo de les orelles començà a amollar grunys aguts i entretallats. Se l'arrossegà fins a situar-lo sobre el banc, al pati empedrat amb grans còdols relliscadissos. Amb el frenètic grinyolar de l'animal tots els galls es despertaren i els càntics repercutien a l'alba plomosa i callada. Clavà l'ampla, lluent ganiveta al ganyot, l'escorxador Vinyota, i brollà un raig de sang negra i calenta, que queia al gibrell, de vores altes. Una dona, la tia Miquela, arromangada, desfeia els grumolls que formava la sang. Els homes aguantaven els membres del porc, que potejava agònic. Jo atiava el foc sota el calderó, on bullia l'aigua. El dia s'aixecava, molt pàl·lid, tapat per boires blavenques i vagues.

Morta la bèstia, l'àvia porta l'ampolla de l'aiguardent i el plat amb figues seques i ametlles torrades. L'escorxador Vinyota —el bigoti frondós, les botes brillants —buidava les copes amb riallades guturals. Mentre, l'oncle Cristí encenia les mates d'argelaga resseca i les repartia. Socarrimaven la pell del porc i a l'olor de cremat es presentaren els gossos i la gata. Era vigorosa, alegre, l'evolució de les flames, sota la trencada d'alba, nebulosa i freda. Va treure en Vinyota la pedra tosca i, mentre jo amb el carbassot tirava a sobre el porc ruixades d'aigua bullenta, els homes grataven l'empastifament de cremadís. L'animal quedà net com un vidre, vermell. Quan l'escorxador seccionà el llard dels costats, la carn pitjada cruixia en córrer el ganivet. El meu avi espantà a puntades de peu els gossos i la gata, que ensumaven excitats. La pluja havia augmentat i tamborinejava contra les teules del porxo. Capolaren les extremitats del porc, l'obriren en canal: del cúmul de budells entortolligats fugia un baf espès, mòrbid.

A l'espaiosa cuina es dipositaven les porcions del difunt, damunt amples taulells rentats amb lleixiu i rasqueta la tarda abans.