El campanar de Santa Maria és la construcció més alta de la ciutat...


Obra:L'enterrament (p. 41-42)
Municipi:Mataró
Comarca:Maresme

Els orígens de la basílica de Santa Maria es remunten a mil anys enrere. L'estructura actual va ser construïda al segle XV, amb successives reformes i ampliacions en els posteriors, especialment en el XVII, quan el temple es reformà totalment en una sola nau, espaiosa amb dos creuers, d'estil renaixentista. El campanar, tal i com documenta Joaquim Casas ha estat fins a dates molt recents la construcció més alta de la ciutat. De dalt estant, si s'hi pot accedir, se'n té una visió panoràmica i global i és el millor lloc per llegir el text seleccionat del publicista.

testing image

El campanar de Santa Maria és la construcció més alta de la ciutat i de tot el Maresme. Anterior a l'actual façana del temple, que és d'una infelicitat total, constitueix la peça més característica de tot l'exterior basilical. Per a ascendir-hi, cosa que no han pas efectuat gaires mataronins, cal primer enfilar-se per una inacabable escala de cargol que, de baixada, fa basarda. En el pla del cor, on avui hi ha instal·lat el gran orgue, l'espiral s'acaba. Aleshores cal pujar per una estretíssima i enrevessada successió de graons que menen al campanar pròpiament dit, o sigui allà on pengen totes les campanes grosses i petites que són utilitzades per als tritlleigs. Un balcó, altíssim, que dóna a la plaça del Rei, permet al campaner, quan no té feina, desdejunar o llegir el diari amb tranquil·litat, lluny dels sorolls del món urbà, que allà dalt hi arriben molt colats. Encara, però, la torre s'enfila més amunt. Dalt de tot, on hi ha el terrat de les campanes de les hores, una barana de pedra permet recolzar els braços i encarar-se a tots els angles del panorama, que és vastíssim.

Enlloc, dins la ciutat, no es troba un mirador de tanta altura.

El Maresme exulta, per l'abril. Les èpoques de l'any que més li escauen són la primavera i la tardor. L'hivern, tan ple de freds, xalocs i llevantades, resulta inhòspit, humit, malagradós. L'estiu, no obstant la mar, té massa foguerades. En canvi, la tardor, calmosa i tota lleu, com dona gràvida, patina camps i plans, turons i serralades, d'un hàlit de dolcesa incomparable. Quan se'n va el sol a jóc, les ombres amoroses s'ajeuen extasiades pels conreus, tots grassos i barrocs, i pel fullac que cau de les pinedes. Si sona alguna esquella prop d'un rec, tremolen les verdures, admirades. L'autumne és arrel, i tronc, i saba. I és púdic, com xiprer. Si aneu, pels volts de Sant Narcís, cap a Cirera, o cap a can Xerrac, la terra us donarà, tota agraïda, amb rovellons i tot, la forta bafarada de la vida que l'omple, sota els clots, per les dreceres, pels cims i els vessants, amb plenitud total. La primavera és joia, però d'aquella fugissera, femenina, com ària de Mozart. No obstant això, escau bé a la comarca, vestida amb collarets i farbalans de raves, enciams i cebes tendres. Quina miranda més superba, el campanar! A llevant, es veu a primer terme l'enorme baluerna de l'Hospital, les cases i les fàbriques dels verals del Ravalet i de l'Havana í, més enllà, la carretera de França i la línia del tren que es perden vers el cap de morro de Llavaneres. La mar, d'un blau marí que encanta, llepa tot aquest tros de geografia. Més lluny, es perfilen els espigons del port d'Arenys i, encara més enllà, la silueta adés negrosa adés blavissa de les muntanyes de Calella.